• Imprimir

Crítica cinema

Apocalipsi... ara?

Carlos Losilla

Señales del futuro

Dir.: Alex Proyas. Int.: Nicolas Cage, Chandler Canterbury, Rose Byrne.

EUA, 2009.

Des de The Crow (1994) i Dark City (1998), el director Alex Proyas sembla obsedit per crear un univers sinistre i enrarit, però alhora reconeixible per tot tipus d'espectadors, per la qual cosa està disposat a fer el que calgui. D'aquí que la seva evolució vagi des de les dues pel·lícules esmentades, de culte en determinats àmbits cinèfils, fins a Jo, robot (2004) i la que ara ens ocupa, un itinerari cap a la banalització que curiosament troba el seu graó més inquietant en la penúltima, sobretot gràcies a la novel·la d'Isaac Asimov, que li servia de pretext, i al carisma de Will Smith. Perquè el cas és que Señales del futuro suposa la claudicació definitiva d'un realitzador que creia que disposava d'un món propi quan en realitat només tenia unes quantes idees desembastades.

La millor manera de veure Señales del futuro és com el revers tenebrós d'Encontres a la tercera fase, la mítica pel·lícula de Steven Spielberg. Si allà es tractava d'un pare de família escollit pels extraterrestres com a salvador d'un planeta, el nostre, que necessitava ajuda, aquí Proyas presenta la típica família americana del cine fantàstic dels darrers anys, formada únicament per pare i fill, per tal de donar la volta al mite i explicar la gènesi de la fi del món. La pel·lícula comença amb un cert aire misteriós i es presenta a partir d'un pròleg més o menys atractiu, que fins i tot allarga els efectes a tota la primera part. Després, però, Proyas bascula entre l'apocalipsi i el messianisme, sense saber ben bé què fer, i el producte esdevé a poc a poc tan previsible com desorientat, una pobra metàfora de la crisi que acaba amb algunes de les escenes més ridícules que aquest crític ha tingut ocasió de veure al cine des de fa molt, molt de temps.