• Imprimir

La companyia ElnacionalNOensvol estrenarà el dia 16 al TGB 'La silibararera', en el més pur teatre de l'absurd

Una altra galeta?

Teresa Bruna

La companyia ElnacionalNOensvol en un moment àlgid dirigits pel pianista Òscar Machancoses vestit de sevillana
ALBA LAJARÍN

El títol no és gens convencional, però no se l'han inventat. És el resultat de dir la síl·laba del darrere amb la boca plena de galetes. Amb aquesta premissa ja es pot endevinar què pot passar a l'espectacle La silabararera que la companyia ElnacionalNOensvol -el nom també respon a una realitat- estrena dijous que ve al TGB (Teatre Gaudí Barcelona). És un muntatge de creació que neix d'improvisacions que Txema Stamfford "poleix i treballa". I una vegada netes, Ester Nadal (que darrerament va dirigir amb molt d'èxit Un tramvia anomenat desig a la Muntaner) les dirigeix i hi posa ordre escènic.

La companyia té una trajectòria interessant en l'humor de l'absurd, que va engegar fa vuit anys. També fan altres coses. "Però tenim una línia, vam fer Beckett...", observen. El cas és que els ha vingut de gust tornar a la creació i n'ha sortit aquest muntatge que alguns qualifiquen de cabaret alemany contemporani: "No és ben bé això. Però potser sí que renovem els refranys catalans amb un seguit de tonteries revestides d'una contemporaneïtat profunda", expliquen.

És una successió de gags, esquetxos i algun conte, que agrupen en tres parts. "La primera és de benvinguda al públic i la introducció al món nostre. Per això els rebem d'estar per casa, amb viso, barretina i sabates de taló", puntualitzen. La segona es titula L'art o diferents maneres de guanyar-se la vida. L'argument va lligat a l'art contemporani com a feina i hi surt des de l'espectacle pirotècnic fins a un de dansa, passant pel concert vocal. La tercera part es diu La patilla. "Vol dir: pel morro, perquè sí. Anem vestits de comunió... perquè sí!", aclareixen.

Res és perquè sí. L'escenografia és molt elegant, amb un fons negre i focus ben posats; el pianista (Òscar Machancoses) va vestit d'autonomies (txapela, vestit de sevillana i espardenyes catalanes) i toca música clàssica. "Quan no tens contingut, al públic no li pots vacil·lar. Ho has de fer bé", bromegen.

Perquè malgrat que se'n digui teatre de l'absurd, s'han preocupat que sigui poètic, que hi hagi bellesa plàstica, que estigui ben acabat: "Tot gira a l'entorn del nostre humor. No pretenem anar en contra de res, encara que, sense que ens ho proposem, potser surten coses...". Pretenen comunicar. Que ja és molt.