• Imprimir

La companyia Mal Pelo celebra 20 anys a l'escenari amb una gran antològica al Mercat de les Flors i dues exposicions

Literatura, idees... dansa

Andreu Gomila

Maria Muñoz i Pep Ramis són la companyia Mal Pelo
PERE VIRGILI

Pep Ramis i Maria Muñoz van començar a ballar plegats fa 20 anys. I durant aquest temps han construït un discurs estètic que va més enllà dels escenaris, on la seva companyia, Mal Pelo, és un referent a nivell continental. Arts Santa Mònica acull una exposició, Refugi, en què expliquen la seva fructífera relació amb l'escriptor anglès John Berger, però el més important arriba aquesta setmana, amb el Mercat de les Flors com a epicentre i la recuperació de vuit espectacles, tots dels últims deu anys de la parella. L'Espai Mallorca també allotja una mostra amb els dibuixos de Ramis, repàs dels seus viatges. En parlem amb ell i tracem les línies mestres d'una companyia de dansa que regira en les idees i la literatura per moure el cos dels ballarins.

1989-2009

"Quan vam començar era un moment explosiu socialment per a la dansa. Es van fer moltes coses, als anys 80, perquè estava tot per construir. Va ser una mena de revolució fantàstica, en què van néixer molts dels grups teatrals que existeixen avui dia. Vam participar en una escena barcelonina molt potent i vam tenir la sort que, des de fora, d'Europa, se'ns mirava, se'ns volia veure. La dansa era el més exportable perquè no té llengua... Al principi tot el treball era molt intuïtiu perquè havíem de construir el nostre llenguatge: com treballes dins la societat, quin lloc tens, has de dialogar amb tots els espais que s'estan construint a la vegada. Van ser anys de molta entrega i molta passió. De mica en mica vas agafant aquesta mirada més d'ofici, vas seleccionant el que t'interessa més del teu treball, quins són els mecanismes i les eines que vols utilitzar per explicar les coses, en vas adquirint de noves, com el vídeo, el text, comences a treballar amb col·laboradors més a llarg termini. Nosaltres diferenciem dues èpoques. Una, amb personatges més definits, més teatral, més narrativa. Després, amb L'Animal a l'esquena, comença el període blanc, amb una mirada més conceptual, hi entra el text amb contingut, amb unes figures sobre escena que no són personatges, sinó presències".

De la prosa a la poesia

"Hi ha alguna cosa d'això en aquest trànsit, tot i que sempre hem treballat amb narratives no lineals. Sí que és cert que en l'última època hem treballat més amb construccions poètiques. Hi ha més desconstrucció per arribar a uns llocs que potser són més complicats, però que jo entenc que són més directes i més profunds".

Espectacles

"Cada espectacle nou és fill de l'anterior, excepte un que surt del camí que és Atlas, que s'inspira en el Quixot i que, a pesar de tot, és fill d'un altre muntatge que es deia El alma del bicho i que també eren dos homes en escena. El fil conductor de tots són aquests temes obsessius, les relacions i l'home com a animal".

Home-animal

"Aquest tema ens obsessiona perquè, en l'últim segle, estem vivint un obvi allunyament de l'entorn. Els homes ens hem creat el nostre propi entorn i els animals només hi entren des de certs punts de vista. No ens volem reconèixer com a animals. Això és, per nosaltres, molt important. John Berger recull això ja als anys 50 i 60. Ni ell ni nosaltres pretenem donar lliçons, sinó simplement crear territoris de reflexió. Parlem de com mirem el món i des d'on".

Home-dona

"Les relacions humanes parteixen de dos. Estructuren la vida de la gent, emocionalment, quotidianament. Les relacions poden ser de parella, d'amistat. El Quixot parlava de dos amics. La interdependència que tenim els humans és òbvia. Sols, poques coses fem".

John Berger

"Ens vam conèixer a partir d'una obra de teatre que va presentar a Barcelona. Es deia Les tres vides de Lucie Cabrol i la va portar la companyia Complicité, amb qui havia treballat el John. Va ser cap al 94-95. Era un treball que havia fet sobre la pagesia de l'Alta Savoia. Vam conèixer l'actriu principal, vam fer un curs amb ella i aleshores vam conèixer els textos del John, el vam llegir. La Maria va començar a treballar un solo, que es deia Atrás los ojos, i hi va incloure uns textos seus. Li vam demanar permís i ens va donar la llibertat de manegar-los i desmanegar-los com volguéssim. Després ja el vam conèixer personalment... I et trobes amb una persona que diu d'una manera molt fàcil allò que a la resta ens costa molt d'articular".

Literatura

"Ha significat molt per a nosaltres. Sobretot el John i Mahmoud Darwish. Amb Berger ens ha unit, a més, una amistat important. Tenim moltes connexions: ell també viu al camp, ens agrada asseure'ns a una taula i beure vi, estem volgudament apartats del mainstream de les ciutats. I amb el Darwish em passa el mateix. Quan el llegeixo, veig que em parla de coses increïblement mediterrànies. Parla de les oliveres, de la mort, de la vida, dels ocells, del pa, d'una manera que és impossible que no et toqui. S'assembla molt a Damià Huguet, amb qui vaig fer una incursió fa poc amb Pep Tosar. No me'n puc escapar, com a illenc i mediterrani, del frec d'aquesta poesia".

Obra literària

"Sí, només ens falta escriure una novel·la, un assaig. Ja arribarà. Ja arribarà un Shakespeare [riu]. És possible que hi arribem. No serà una novel·la, però sí potser un assaig o una cosa més teatral. En tinc moltes ganes. Sempre treballem amb col·laboradors i comencem a entendre una mica com atacar aquests territoris sempre amb el cos com a eina. Comencem a veure com de polièdric pot ser".

Límits de l'escena

"L'escena és un lloc molt ritual. El que pots desubicar és el material. Pots oferir altres mirades: tot ho pots mirar des d'altres punts de vista. Amb el que hem fet a Arts Santa Mònica volem acostar la gent al naixement de totes aquestes idees que hem portat a l'escena. La instal·lació, Refugi, intenta que entris, toquis, escoltis, t'adormis... Potser és un pròleg o un epíleg de la nostra obra per a l'escena".

Europa

"Hem entrat i sortit d'uns circuits i d'uns altres. Als anys 80 es van crear i nosaltres sempre ens havíem mogut dins els circuits dels teatres petits i mitjans. Però darrerament tot això ha quedat desestructurat i s'han creat moltes perifèries, moltes relacions en xarxa. I naveguem molt més enllà d'Europa. Mal Pelo va allà on és ben rebut. Tenim molts contactes fets durant tots aquests anys... On ens acullen millor, però, és a Itàlia, Alemanya i Anglaterra. El 80% de la feina que fem és fora d'Espanya. Bèlgica és un pol important perquè el govern hi ha invertit molts de diners. Molts més que aquí o a altres països. Intentem no mirar cap a Bèlgica, perquè és un mirall poc objectiu. Preferim mirar al sud del Mediterrani, on fan coses més interessants i sense recursos".