• Imprimir

La companyia quebequesa Les 7 Doigts de la Main torna a portar a Barcelona (Teatre Tívoli) l'espectacle de sala 'Traces' després de triomfar per tot el món

Qui té por del circ?

Andreu Gomila

Un moment de la segona part de 'Traces', en què l'única noia del repartiment llegeix un llibre en les mil posicions possibles i un noi toca una peça clàssica al piano
ANA SÁNCHEZ

Qui pensi encara que perquè un espectacle de circ triomfi a tot el món necessita muntar un nou Cirque du Soleil està totalment equivocat. Només calen cinc nois molt ben preparats, que sàpiguen des de tocar un nocturn de Mozart al piano fins a dominar les acrobàcies xineses, i un aparell coreogràfic que ajunti totes les seves habilitats. El resultat és Traces, muntatge de la companyia quebequesa Les 7 Doigts de la Main que torna a Barcelona a finals d'abril després d'haver passat amb èxit pel Grec 2008 i haver voltat per tot el món amb el cartell d'entrades esgotades.

Els quatre nois i la noia que aterraran al Tívoli el 28 d'abril no seran els mateixos que van venir l'estiu passat, sinó un nou repartiment que ja s'està preparant a Mont-real, base de la companyia. Nosaltres hem estat a Londres per veure com el grup que durant tres anys ha fet créixer Traces posava punt i final a la singladura. Un consell als nous? "Que tinguin bona sort i que no es prenguin molt seriosament l'espectacle: quan comets errors a l'escenari són xous tan bons com els altres", diu Francisco Cruz. Amb errors inclosos durant la funció que vam veure al Peacock Theatre, el públic, que omplia el recinte fins a la bandera, es va posar dempeus per aplaudir l'espectacle en acabar, cosa veritablement insòlita entre britànics. Ni les errades al número acrobàtic final van enfosquir una nit plena de somnis i salts inversemblants. Van equivocar-se i van demostrar que eren humans.

Els aplaudiments van ser ben merescuts, ja que estem parlant d'un xou innovador, que agafa les eines del circ clàssic per aixecar un espectacle total, on l'acrobàcia va de bracet amb la dansa contemporània i el teatre. La base de tot plegat, sí, és el circ, però no es queda només en això. Tenim números amb "el més difícil encara" i amb el risc físic com a eixos, i amb aquesta voluntat explícita d'aquest art de trencar la barrera entre el públic i els artistes. Un mi-cro que es despenja del sostre i la bona resolució dels pertinents descansos entre número i número converteixen Traces en una altra cosa, a més de ser un espectacle molt íntim, ja que l'argument de tot plegat és la vida real de cadascun dels cinc intèrprets -d'aquí el títol, Restes-. "Nosaltres hem triat les músiques i expliquem les nostres històries, i això fa que et facis molt teu el xou", diu William Underwood, un altre dels nois.

L'excusa del muntatge és repassar la vida dels protagonistes en un moment en què el món es troba en un impàs perillós. Tots cinc són en un refugi aparentment subterrani. Expliquen qui són, d'on vénen, i, mentrestant, es diverteixen com si fossin a la superfície.

Hi ha molts moments a recordar de Traces, però destaquen per sobre de tots els números conjunts, i, en especial, el que protagonitzen a la perxa xinesa. Pensin en Spiderman o qualsevol mico grimpador. Les 7 Doigts de la Main els superen. Per la seva plasticitat també hem de remarcar el mà a mà entre els germans Francisco i Raphael Cruz, o una versió del Singing in the rain amb monopatí que, segons el Francisco, "tothom pot fer". Aquest caire urbà, amb l'skate i el bàsquet, és el que més atreu el públic jove.

Ara que els cinc membres originals pleguen no saben ben bé què faran. Una cosa tenen clara: tornen a Mont-real, potser la capital mundial del circ. Tots han estudiat a l'Escola de Circ de la ciutat i els que s'incorporen de fresc, també. Encara que hi hagi moltes companyies a la ciutat, la road manager de Les 7 Doigts de la Main, Tina Aub, ens diu que no competeixen, ni amb el Soleil, ni amb l'Eloize, ni amb cap. "Fem coses diferents: nosaltres som més intensos i contemporanis. Tots treballem per millorar la imatge del circ", explica. Aub ens avança que segurament, després de Traces, portaran a Barcelona el projecte Fibonacci, basat en la col·laboració amb artistes locals. Ningú no ha tenir por del circ.