• Imprimir

Entrevista: Lídia Pujol La cantant aposta per internet i hi penja el tema 'Begging the waves', en anglès i amb un poema de Marçal

"Maria-Mercè Marçal m'ha obert un món nou"

Andreu Gomila

Lídia Pujol passejant en bicicleta amb el seu gos, al costat del Palau de la Música Catalana
CRISTINA CALDERER

Lídia Pujol comença una nova etapa després d'Els amants de Lilith, un disc multipremiat en el qual s'endinsava per primer cop en la nostra llengua i les nostres tradicions. Ara acaba de penjar una cançó nova a la seva web, Begging the waves, en què canvia totalment de registre.

Quan treguis el disc també has pensat de penjar-lo a la web?

Això m'ho dirà el signe dels temps. La meva idea, ara per ara, és anar traient cançons. Hi ha coses que vull explicar, que em corren per dintre, i ho vull fer cançó per cançó. Per contrarestar aquesta pressa que ens dóna la tecnologia, aquest món intangible, ho faré així. Com abans, que es treien singles.

¿Deixes la cançó per capbussar-te en el pop?

És una història enrevessada i circular. El meu bagatge musical no ve dels cantautors, dels francesos, dels italians o dels d'aquí, que van recuperar tot un bagatge que havia estat esquarterat per la dictadura. Jo he mamat una altra cosa, la música americana, anglosaxona, les músiques del món. Tota la música que escoltava el meu germà, que té deu anys més que jo: Genesis, Pink Floyd... Sempre havia rebut la música en anglès. Sóc producte d'això, de cantar molt i de no saber què deia. Més tard, ja madura, he tingut la gran sort d'entrar en contacte amb la paraula, el missatge, la història.

¿Et sents més a prop del cantautor pop anglosaxó, d'Ani DiFranco, Suzanne Vega o Paul Weller?

Jo vinc d'aquí. Però això, dins el món anglosaxó, té una tradició, i nosaltres hem estat esquarterats d'alguna manera. Jo he hagut de fer tota una volta personal per vincular-me a les meves arrels perquè el meu context social no m'ho ha pogut donar d'una manera natural.

Gerard Quintana ha fet el mateix procés que tu.

Jo no vaig ser del rock català. En aquell moment em semblava una cosa prefabricada, estranya. Era una història més de caràcter sociològic. No vaig agafar-li el fil. Jo sempre havia escoltat la música en anglès. Vaig agafar la via de les músiques del món per fer tota una volta i tornar als meus referents, a nivell rítmic i musical. Ara puc agafar el pop-rock de tons més americans sense sentir que sóc una rèplica de la Chrissie Hynde. I arribo a una cançó de pop-rock amb tocs cèltics, i algun llaüt, que té un contingut que és una dona que clama a algun element, que no la ve a socórrer. Finalment, llança el Pare-esparver, de Maria-Mercè Marçal com un parenostre. He hagut de fer tot aquest cercle per arribar a l'anglès i a Marçal. L'anglès, a més, és l'idioma amb què més he cantat però no havia gravat res fins ara.

Com entres en contacte amb Marçal?

He participat en un disc d'homenatge a la poeta [que regalarà l'AVUI per Sant Jordi] amb un tema que es diu Foravilers. No havia entrat mai en contacte amb la poesia de la Marçal. Em vaig empassar tota la seva obra. He trobat que connecto amb aquesta necessitat de reelaborar els mites que ella tenia, sobretot el llibre Raó de cos. Aquest mite de la primera dona, la Lilith, m'ha donat un discurs molt personal i clarificador. Totes aquestes coses religioses, que ja no són dins la nostra societat, com la Santíssima Trinitat o la Sagrada Família, però sí en la de les nostres mares, que són les que ens han educat. Marçal m'ha obert un món nou. I en aquest tema, Begging the waves, hi havia posat un parenostre final, en el qual la protagonista s'encomana a l'ull que tot ho veu amb cert aire de fracàs. Un dia se'm va aparèixer aquest Pare-esparver i me'l vaig fer meu. Hi vaig afegir, amb el consentiment de la seva filla, una paraula final: "Prou". No és amén, ni el contrari: és prou.