• Imprimir

Quadern de cinema Un crític de cinema educa el seu fill adolescent amb la discussió de tres pel·lícules setmanals. David Gilmour recull aquesta experiència didàctica a la novel·la 'Cineclub'. Esteve Riambau

Lliçons de cineclub

El canadenc David Gilmour ha escrit la novel·la Cineclub (Empúries/Mondadori) per explicar l'extraordinària experiència didàctica que va proposar al seu fill, de setze anys, quan aquest va voler deixar l'institut. La seva escola, durant dos anys, van ser les tres pel·lícules setmanes que el seu pare, escriptor, crític de cinema i guionista, li va fer veure al seu costat per després comentar-les.

La primera lliçó va ser Els 400 cops, el film autobiogràfic de Truffaut sobre el jove que es rebel·la contra la família i l'escola i fuig d'un reformatori per acabar la seva cursa davant del mar, simultània metàfora de llibertat i de camí sense sortida. El fill de Gilmour el va trobar "una mica avorrit" i no va saber apreciar cap paral·lelisme entre el personatge de la ficció i la seva situació personal. Sortosament, el seu pare no és dels que creuen, com el cineasta francès, que "la pantalla era la vida" i la seva novel·la és plena de reflexions que subratllen que la realitat sempre és més important que qualsevol ficció. Un any després d'iniciades aquestes peculiars sessions domèstiques de cineclub, Gilmour sabia que el cinema només "oferia l'oportunitat de passar un temps junts, cents d'hores, a més de donar peu a tota mena de temes de conversació".

Durant el franquisme, una part important dels cineclubs del nostre país eren un pretext per debatre públicament sobre temes que incomodaven la dictadura. N'hi havia d'altres que eren estrictament cinèfils, on només s'analitzaven plans seqüència, ràcords i l'obra inacabada d'Erich von Stroheim. Cada cosa al seu lloc i Gilmour, com a pare abans que com a professional del cinema, té molt clar que les pel·lícules no són res més que un bon vehicle de comunicació per educar al seu fill en la més important de les escoles: la de la vida.

De fet, la filmoteca de Cineclub es tan àmplia com eclèctica. S'hi nota la mà del cinèfil que introdueix El tercer home, Lladre de bicicletes, Sol davant el perill, Psicosi o La dolce vita davant la perplexitat d'un alumne que fins i tot troba "rara" la deliciosa Esmorzar amb diamants. L'encerta de ple amb Instint bàsic però falla estrepitosament amb el salt generacional que separa el seu fill del James Dean de Gegant o dels Beatles de Quina nit la d'aquell dia. En tornar a veure velles pel·lícules que al seu dia el van emocionar, el mateix Gilmour és conscient de com el pas del temps varia la percepció. No és el mateix descobrir James Bond en edat adolescent que reveure'l quan ja s'ha perdut tota innocència.

La beguda, Hitler i Dachau, Nixon, la infidelitat, Truman Capote, el desert de Mojave, les lesbianes, les drogues, els Backstreet Boys, els tatuatges, Johnny Carson, el sarcasme o l'aixecament de peses son alguns dels temes que pare i fill debaten amb el pretext de les pel·lícules que han vist plegats. Tota una lliçó de la vida que es pot aprendre, també, gràcies al cinema. I, a més, amb èxit.