• Imprimir

La Sala Muntaner acull 'Dues mares', dos relats de vides esquinçades per la guerra inspirats en 'Vida i destí' de Vassili Grossman

Com tirar endavant des del límit

Teresa Bruna

Rosa Andreu amb un impactant posat dramàtic. A sota, Anna Sabaté i Vassili Grossman
LUCÍA FARAIG

Rosa Andreu i Anna Sabaté defensen amb emoció l'espectacle titulat Dues mares, que és a la Sala Muntaner fins al 10 de maig. Són dues dones, dues bones amigues de fa anys i, sobretot, dues mares: "Ajuda molt el sentiment maternal per expressar l'obra", assenyalen. La Rosa és l'actriu i l'Anna la directora del muntatge, una adaptació del llibre Vida i destí, de l'ucraïnès d'origen jueu Vassili Grossman. El volum s'ha comparat amb Guerra i pau, de Tolstoi, per la quantitat d'informació i els detalls minuciosos del text.

Raimon Àvila, adaptador, és el motor que s'hagi triat aquesta obra per dramatitzar-la. "La Rosa i jo volíem fer alguna cosa juntes. Vam escollir un text i ja teníem temporada fixada quan ens en van negar els drets. El Raimon estava llegint el llibre de Grossman i ens el va proposar perquè hi havia un capítol que es podia convertir en monòleg gairebé sense tocar-lo", explica Sabaté.

És el capítol en què una metge jueva escriu al seu fill abans d'anar al crematori. Hi fa un relat concís del setge de Stalingrad, de com van amuntegant els jueus al barri antic. "Grossman era molt metòdic escrivint, era corresponsal de guerra i entrevistava a tothom, sabia com pensaven tots, des del fuster fins a l'últim comandant", continua Sabaté. L'altre relat és la condensació de diversos capítols, que parlen d'una altra mare que va a l'hospital on li han dit que hi ha el seu fill ferit. Però quan hi arriba ja és mort.

"Les històries són dures, però no hem volgut fer cap melodrama sinó un relat de supervivència, dir que és possible tirar endavant davant la situació més extrema que et puguis imaginar, i mostrar fins a quin punt una dona treu forces i instint de superació per amor al seu fill", continua la directora.

En l'adaptació s'han netejat una mica les xifres i els noms de lloc. "La intenció no era el relat històric, sinó el recorregut emocional de les mares, la relació vitalista amb el fill. Es pot extrapolar a qualsevol guerra: a la de l'Iraq, la dels tutsis i els hutus i la Guerra Civil Espanyola...", diu Rosa Andreu.

La mare que escriu la carta al fill narra com es redescobreix com a jueva en compartir la vida amb altres jueus: "Abans no tenia consciència de raça, no era creient". Sembla que Grossman podria haver intentat fet un relat biogràfic en el capítol de la carta, perquè tenia devoció per la seva mare: "Quan va morir, van trobar cartes i fotos. L'obsessió de Grossman era saber de què havia mort i qui l'havia vist per última vegada. Ell deia que a través del llibre la mantenia viva", comenta Sabaté. En l'adaptació s'ha lligat la segona mare amb la primera: "És la jove de la primera mare. Així mostrem dues generacions i dues classes socials, perquè la jove és una dona d'origen senzill. Ella es construeix una realitat paral·lela per suportar la mort del fill", apunta Rosa Andreu.

Un treball molt interior

"M'he passat un mes i mig plorant i ara ja he tret tot el que havia de treure. M'hi he deixat el fetge, però és a partir d'aquest procés que he estat capaç de fer-ho com volíem. Com li expliques al teu fill que has de morir i que no pateixi? Com suportes la mort d'un fill? És antinatural. I malgrat tot, la realitat és que la vida ha de continuar", explica Andreu. Intèrpret i directora, totes dues enamorades profundament del text, només tenen una finalitat: "Si aconseguim que el públic ho rebi com ens ho hem proposat, esperem que, quan surti, vagi a fer un petó a la seva mare i li expliqui alguna cosa", diuen.

Nina Pavlovsky s'ha encarregat del vestuari i de l'espai escènic. "És molt senzill. Un joc de tuls, una cadira, una maleta... A la segona història hi ha fluorescents per fer pensar en un lloc blanc, un hospital", expliquen. El primer monòleg va acompanyat amb unes mínimes projeccions d'ombres: "Són els dolents, les ombres dels delators, els espies, els que ajuden els alemanys", diu Sabaté. Cap al final la pantalla reflecteix el que es veuria des de la finestra d'un tren, que suposadament conduiria al camp d'extermini. En el mateix moment entra l'altra mare a escena, viatjant per un paisatge similar.

La música es limita a efectes sonors que suggereixen ambient i una peça musical per separar les dues parts. Albert Massanas ha fet l'ajudantia de direcció i la traducció és de Marta Rebón.

L'autor

Vassili Grossman va néixer a Berditxev (Ucraïna) l'any 1905 i va morir a Moscou el 1964. Va començar a escriure històries curtes quan era estudiant i sempre va continuar l'activitat literària, tot i que al principi la compaginava amb la d'enginyer. El seu pensament polític el va portar a recolzar la Revolució Russa del 1917. Durant la Segona Guerra Mundial va acompanyar l'Exèrcit Roig al front oriental i va ser corresponsal del diari Krasnaia Zvezda (Estrella Roja). En els Judicis de Nuremberg es va utilitzar el seu article L'infern de Treblinka com a testimoni dels crims del règim nazi. La novel·la Vida i destí, en què a més del totalitarisme nazi també denuncia l'estalinisme, va ser prohibida pel règim de Khrusxov. El KGB en va confiscar els esborranys i fins i tot la cinta de la màquina amb què la va escriure.