• Imprimir

Deu ballarins i cinc músics argentins triomfen amb 'Tango fire', que es representa a la capital anglesa i s'estrenarà a Barcelona el 26 de maig

Últim tango a Londres

Bernat Salvà

Els tangos del muntatge estan pensats per agradar fins i tot als que no saben res del ball
JOHN ZHANG

Quatre anys de gira pels cinc continents i una bona col·lecció de crítiques entusiastes avalen l'èxit de l'espectacle Tango fire (Foc de tango), que aquests dies fa aixecar literalment el públic de les butaques al Peacock Theatre del West End de Londres. El 26 de maig s'instal·laran al Teatre Victòria de Barcelona i posaran a prova una vegada més, durant tres setmanes, la capacitat de seducció d'aquest xou de tango en estat pur, sense floritures escèniques ni incursions a altres gèneres. Un xou amb cinc parelles, quatre músics (piano, bandoneó, contrabaix i violí) i un cantant que, malgrat les vegades que l'han interpretat, es buiden a l'escenari com si fos la primera vegada.

El pianista, Gabriel Clenar, explica a l'AVUI, a la platea del Peacock, que Tango fire "és un espectacle 100% de tango, tot i que, des dels orígens, aquest gènere ha tingut influències de la cançó espanyola, els ritmes de l'Havana, les músiques eslaves, el jazz... El xou mostra tota la història del tango i els seus diferents estils".

Argentins i australians

Tots els artistes de Tango fire són argentins, però la companyia que l'ha produït és australiana. Públic d'arreu del món ha sintonitzat amb un muntatge "pensat perquè pugui ser entès per la gent que no sap res de tango", explica Yanina Fajar, que és ballarina, directora de coreografia i creadora dels números de grup amb Nelson Celis, la seva parella de ball. El seu protagonisme no s'estén fins a dalt de l'escenari. "Tothom té la seva importància, el protagonista és el xou en sí mateix -remarca Nelson Celis-; no volíem que hi hagués cap figura destacada".

Tango fire es divideix en dues parts molt diferenciades. La primera s'ambienta en una milonga (el tradicional saló de ball de tango) i té una estructura més teatral, un tènue fil argumental que encadena solos de parella, números en grup i alguns temes cantats. "Inclou el repertori de tango més clàssic, de principis del segle XX", explica Clenar.

Complicitat total

La segona part prescindeix d'argument i, amb alguns parèntesis de música instrumental, es converteix en una successió de temes ballats, sobretot solos de parella, cada vegada més espectaculars fins a un final apoteòsic. Yanina Fajar defineix el segon acte com a "molt més modern, de vestuari més atrevit, noies més sexis, temes més contemporanis...; aquí sí que cada parella pot desenvolupar el seu estil. De fet, els números els ha creat cada parella".

La complicitat i compenetració de les parelles és gairebé total. Amb tot, de tant en tant hi ha un accident. Germán Cornejo, un dels ballarins, ens explica que pocs dies enrere, la seva parella, Carolina Giannini, li va engaltar un cop que li va obrir la barbeta. En quatre anys, les anècdotes s'acumulen. A Yanina se li va trencar el vestit en plena actuació i es va trobar ballant en topless. Gabriel Clenar diu que els coreans es vanten de ser "els italians de l'Àsia", i quan van actuar en aquest país, realment van reaccionar amb passió: "A la sortida ens esperaven com si fóssim els Rolling Stones", assegura.