• Imprimir

La Companyia Michèle Noiret porta al Mercat de les Flors 'Chambre blanche', una peça a partir de la novel·la 'Les ones' de Virginia Woolf

Ones despullades

Andreu Gomila

La companyia belga es capbussa en els territoris íntims de l'ésser humà
SERGINE LALOUX

Les ones, de Virginia Woolf, és sens dubte una de les novel·les més belles del segle XX. Diversos personatges parlen d'ells mateixos, de la seves angoixes, virtuts i defectes, des que es van conèixer d'adolescents fins a l'edat madura. Els monòlegs interiors se succeeixen rítmicament, com les onades quan moren a la platja. La coreògrafa belga Michèle Noiret ha comès la gosadia d'inspirar-se en l'obra de l'escriptora britànica per construir una peça titulada Chambre blanche, que serà al Mercat de les Flors des d'avui fins diumenge. Quatre ballarines protagonitzen un espectacle que la mateixa Noiret defineix com un exercici de "despullament".

La coreògrafa, exalumna de Maurice Béjart i antiga fidel col·laboradora de Karlheinz Stockhausen, ens explica telefònicament que portava deu anys treballant amb la tecnologia, la interactivitat i les imatges, i que volia saber si es podia enfrontar a una obra com Les ones sense cap element extern, amb només quatre persones damunt l'escenari i una taula, que "és una mena d'àncora".

La cambra blanca de què parla el títol del muntatge té molt a veure, segons Noiret, amb la creació, amb l'espai de solitud necessari per crear i inventar. "És el territori de la intimitat", assegura. "He intentat retrobar l'esperit del llibre de Woolf, amb personatges que estan sols i revelen, en solitud, la seva personalitat i el seu caràcter", afegeix. Noiret avisa que, això no obstant, Chambre blanche no està basat en els solos dels ballarins.

La companyia belga és, segons la crítica del seu país, la més clara gestualment i la que explora amb més intensitat el que en diuen "veritat poètica". Nascuda el 1986, és un dels estendards de la dansa belga, potser d'on surt avui dia el millor del món d'aquesta art escènica. No cal dir que Les ones li escau perfectament, sobretot per aquest punt de vista tan líric com abstracte, tot i que perfectament comprensible. Noiret assegura que la diafanitat, la legibilitat per part de l'espectador, és una de les coses que més la preocupen a l'hora de coreografiar els espectacles.

Conscient/inconscient

I la poesia? "Per a mi és una cosa molt important, perquè suposa un mecanisme de resistència a la pobresa de la vida quotidiana", assenyala, tot destacant que el que busca sempre són "imatges poètiques simples que toquin molta gent". "M'agrada crear imatges amb la llum, amb el gest, que ressonin dins la consciència de cada espectador", indica.

La cambra de la coreògrafa belga no és una habitació qualsevol. És, seguint amb Woolf, una mena de cambra pròpia, "un indret necessari per desenvolupar-se". Noiret assenyala que és una cambra sense murs. "Les parets són telons blancs, on els ballarins apareixen i desapareixen". La cambra també és una metàfora de la ment, i les cortines, un joc entre el conscient i l'inconscient.