• Imprimir

El Teatre Nacional presenta 'La nit més freda', un espectacle de Teresa Vilardell a partir de textos d'Antoni Rovira i Virgili, Mercè Rodoreda, Joan Oliver i Carles Riba

L'exili puja a escena

Ignasi Aragay

Imatges projectades i paraules dites ens parlen de l'exili a 'La nit més freda'
TNC

Poca atenció s'ha prestat fins ara a l'extensa literatura memorialística sobre l'exili de la Guerra Civil. De fet, dins el bàndol dels perdedors, els exiliats han estat tradicionalment els més oblidats a causa de la distància i les quasi quatre dècades de dictadura. Però això es va corregint. Només els darrers anys, a través del moviment ciutadà de recuperació de la memòria dels vençuts, s'han fet exposicions i documentals, han sortit publicacions diverses i s'ha inaugurat un museu monogràfic a la Jonquera. El degoteig de testimonis, a més, no s'atura. Els últims, el dietari del fotògraf Agustí Centelles del seu pas pel camp de concentració francès de Bram, i les cartes creuades entre el músic Pau Casals i el metge Josep Trueta.

Doncs bé, dins de tot aquest moviment, i coincidint amb els 70 anys del final de la guerra, ara es presenta l'obra La nit més freda (veus de l'exili), una producció del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) que ja s'ha pogut veure al Jardí de Figueres i que demà i dijous es presenta al Bartrina de Reus. Al TNC, a la sala Tallers, hi serà del 16 al 26 d'abril.

L'espectacle el firma Teresa Vilardell, per a qui la porta d'entrada literària al món dels exiliats va ser el llibre d'Antoni Rovira i Virgili Els darrers dies de la Catalunya republicana, unes colpidores memòries de l'èxode català. De fet, l'expressió que dóna títol a l'obra teatral està extreta del llibre, una obra, malgrat estar escrita el juliol del 1939 a França, plena d'esperança: "Un llibre català que es publica a l'estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostra pàtria, significa que la guerra no s'ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i la de l'esperit. La nostra esperança és invencible", escrivia Rovira i Virgili.

Visualitzar aquella desfeta i, malgrat tot, aquella indestructible esperança, i homenatjar tots els homes i dones que la van protagonitzar -uns 500.000-, és el que s'ha proposat Vilardell. La caiguda de Barcelona, el pas de la frontera, l'exili i el retorn d'alguns és el recorregut que fa l'obra, que acaba amb una tria final de poemes, entre els quals hi ha les famoses Corrandes de l'exili de Joan Oliver, i Súnion, de Carles Riba.

El muntatge es basarà en la paraula dita, amb moltes veus que sumades seran la veu de l'exili. També compta amb el recurs audiovisual. A través d'una gran pantalla desfilaran testimonis, imatges d'arxiu, fragments de documentals... Si els textos surten bàsicament del món intel·lectual, les imatges i veus seran el contrapunt més anònim. Els actors que donaran veu a l'exili són Roger Casamajor, Elena Garcia, Pep Miràs, Jordi Rico i Fina Rius. La música, amb acordió, la posarà Ricard Contreras.

Carretera d'imatges

L'escenografia d'Alfons Flores juga amb la pantalla, que tindrà un format vertical, com una carretera símbol de la fugida i, en alguns casos, del retorn. "Al voltant de la carretera hi haurà molts objectes quotidians abandonats, perquè un exili fruit de la guerra sobretot suposa això, un trencament de la vida quotidiana", diu Flores. Vilardell es mostra especialment satisfeta d'una creació teatral que connecta amb una demanda social, en aquest cas la demanda de fer memòria: una memòria que en alguns moments de l'obra és bel·ligerant, com quan Joaquim Amat-Piniella diu què van ser realment Hitler, Pétain i Franco.