• Imprimir

Crítica cinema

Una certa emoció

Carlos Losilla

La vida secreta de las abejas

Dir.: Gina Prince-Bythewood. Int.: Dakota Fanning, Queen Latifah, Paul Bettany.

EUA, 2008.

Hi ha pel·lícules que ens resulten previsibles des que en tenim notícia i fins i tot ens transmeten la impressió d'haver-les vist sense necessitat d'acudir a la sala. D'altres, en canvi, són capaces d'oferir molt més d'allò que semblaven prometre. La vida secreta de las abejas està a mig camí d'aquestes dues categories. No defraudarà a qui busqui una història tova i melindrosa, un relat de dones en el sentit més sexista de l'expressió, un melodrama ensucrat amb missatge social i racial. Però alhora té alguna cosa més, hi succeeix allò que tan sols pot passar al cine nord-americà, quan del material més estereotipat es desprenen esclats de veritat i una certa emoció és capaç d'obrir-se pas entre un munt d'enderrocs.

Som al 1964, al sud dels EUA. Una adolescent que va matar accidentalment la seva mare quan tenia quatre anys i ara viu amb el seu pare, amargat i violent, fuig de casa i troba una mena de paradís a la terra, una casa habitada per tres fades negres que l'ajudaran a fer-se gran. Basada en un bestseller típicament americà de Sue Monk Kidd, La vida secreta de las abejas fracassa a l'hora de narrar l'evolució vital d'aquesta noieta, plena de tòpics i llocs comuns. Però quan s'endinsa en la descripció del grup de dones que l'acull, quan s'oblida de l'exterior i adopta la forma de conte iniciàtic al bell mig d'una comunitat de matrones misterioses que viuen en una casa-rusc que també amaga els seus secrets, llavors el film adquireix densitat, una aura irreal i mítica que l'apropa a alguns treballs de Sydney Pollack o Robert Mulligan, sobretot la prodigiosa Matar un rossinyol, i la fa enlairar-se per sobre de qualsevol obvietat.