• Imprimir

Crítica cinema

La novel·la de la vida

Carlos Losilla

Un cuento de Navidad

Dir.: Arnaud Desplechin. Int.: Catherine Deneuve, Mathieu Amalric, Chiara Mastroianni.

França, 2008.

Heus aquí tot un esdeveniment, no tan sols per l'excel·lència de la pel·lícula, sinó també perquè aquest és el primer treball d'Arnaud Desplechin que s'estrena entre nosaltres. Desplechin és un cineasta imprescindible en el panorama internacional contemporani i un d'aquells artistes que saben partir d'una tradició de gran riquesa per portar-la sempre més enllà. Doncs bé, estem de sort, perquè Un cuento de Navidad no és únicament la seva millor pel·lícula fins ara, sinó la que resumeix amb més desimboltura el seu món, alhora claustrofòbic i universal.

Un cuento de Navidad podria definir-se com una gran saga familiar si no fos perquè rebutja qualsevol tipus de solemnitat i bascula entre el drama i la comèdia, amb una facilitat sorprenent, amb la fluïdesa que només saben aconseguir els grans mestres. També podria ser un relat costumista sobre una determinada burgesia provinciana francesa, però això queda transcendit per una estilització d'una elegància genuïna, que ens fa empassar dues hores i mitja de film com si res. Sigui com sigui, la història d'aquest grup familiar desestructurat, marcat per la pèrdua d'un infant i amenaçat pel càncer que pateix la matriarca, es mostra com un relat desbordant, en què passen moltes coses i alhora molt poques, tot marcat pel ritme de la vida. I és això mateix el que dóna a la pel·lícula la seva vitalitat i una melancolia molt particular, com si es tractés d'un guió de Bergman filmat pel millor Truffaut. Perquè Un cuento de Navidad és un món en si mateix: el present i el passat, els vius i els morts compareixen en una cerimònia sobre la gran mentida social i el que amaguen les aparences de la quotidianitat.