• Imprimir

Crítica cinema

Contradiccions

Carlos Losilla

En el séptimo cielo

Dir.: Andreas Dresen. Int.: Ursula Werner, Horst Rehberg, Horst Westphal.

Alemanya, 2008

Andreas Dresen pertany a la que ja es coneix com l'Escola de Berlín, generació de nous cineastes alemanys que pretenen renovar el panorama del seu país amb produccions petites i arriscades. Es tracta d'oposar-se a la producció germànica estàndard, acadèmica i convencional, obsessionada amb una revisió per ara molt poc productiva del passat nacional, com succeeix a La vida dels altres, L'enfonsament o RAF, Fracción del Ejército Rojo. En aquest sentit, En el séptimo cielo seria un exemple perfecte d'aquest cinema alternatiu: la història d'un adulteri en el marc de la tercera edat vist amb ulls sensibles i pudorosos, que no volen establir valoracions morals ni dividir els protagonistes en bons i dolents.

El problema és que aquesta estratègia només funciona raonablement a la primera part, quan se'ns mostra la història d'amor entre una dona gran, que porta una vida estable amb la seva parella, i l'home de 76 anys a qui arregla la roba. Llavors la sinceritat de les escenes de sexe i la sobrietat de la posada en escena de Dresen van creant un ritme molt particular, fet de silencis i sobreentesos, que desemboca en una col·lecció de petits quadres realistes realment suggerents. Quan es vol donar un desenllaç a aquesta història, però, els tòpics es comencen a precipitar i la pel·lícula no pot evitar caure en convencions tractades d'una manera molt superficial, des dels consells de la filla a la mare fins als dubtes de la protagonista, finalment esdevinguda una barreja incongruent entre una heroïna d'Ibsen i la protagonista de qualsevol novel·la decimonònica d'adulteris. En aquest punt, paradoxalment, En el séptimo cielo es fa previsible i tediosa, tot al contrari del que aconsegueix al principi amb eines molt més humils.