• Imprimir

Quadern de teatre Les arts de l'espectacle, ja sigui teatre, dansa o circ, viuen un moment d'optimisme a Catalunya, però queden algunes assignatures pendents, com les publicacions i la reflexió teòrica Jordi Coca

Teories del teatre

És gairebé un lloc comú reiterar que avui, a Catalunya, les arts de l'espectacle passen per un període optimista. No és únicament el teatre. Hi ha un pla per al circ, aviat s'aprovarà un pla per la dansa, es prepara una llei específica del sector, els ensenyaments d'arts escèniques s'han consolidat i tendeixen a ser més reconeguts, els percentatges d'ocupació també han millorat? Tanmateix, ens queden algunes assignatures pendents. Per exemple: les publicacions i la reflexió teòrica sobre qüestions de dramatúrgia.

A hores d'ara aquest aspecte està encallat en terra de ningú i no sembla preocupar excessivament el sector. Però és evident que, comparant el moment actual amb altres d'anteriors, avui no hi ha suficient teoria sobre el teatre, no revisem el nostre passat, no rellegim la història de les arts de l'espectacle catalanes, i tampoc no revisitem a fons els autors. Naturalment a les universitats es fa alguna cosa, i aquí com a mínim cal esmentar els noms de Núria Santamaria, Francesc Foguet i Francesc Massip, entre d'altres esforçats que miren de saber d'on venim per concretar qui som i on anem. Ara bé, en conjunt, i tenint en compte el volum econòmic del sector, és un fet que les publicacions i la reflexió (en la forma que sigui: exposicions, monografies, estudis d'àmbits diversos, crítica, etc.) no estan a l'alçada del moment esperançador que es viu.

Fins fa uns anys, l'Institut del Teatre liderava les publicacions de teoria teatral catalanes i amb esforç, tendia a normalitzar aquesta mena de publicacions editant l'obra completa dels grans clàssics, posant a l'abast les teories dramàtiques essencials i, a més, introduint recerques sobre la modernitat, al marge d'editar textos teatrals d'aquí i d'arreu. Tot això s'ha acabat, no es fa, i per tant el retard amb el nostre entorn més immediat (el món castellà, Itàlia i França) en aquest camp és cada vegada més angoixant.

Darrerament s'han editat algunes històries del teatre català amb intencions diverses, però en el millor dels casos responen a esforços personals que donarien millor rendiment integrats en un projecte col·lectiu i amb un horitzó estratègic clar. Penso, per exemple, en el projecte que l'Institut del Teatre preparava els anys 1990 i 1992, que es va avortar a partir de 1993 tot i que implicava el propi Institut i les universitats catalanes d'aleshores tant a Catalunya com a les Balears i a València. Es tractava de preparar una història general de les arts de l'espectacle que, en forma d'història o d'enciclopèdia, havia de permetre una coordinació entre els diferents investigadors per fer possible aquesta reflexió sobre el passat en clau moderna i de relectura oberta al futur. La cosa estava força endavant, era una aventura generacional, i obria grans possibilitats de recerca.