• Imprimir

Crítica cinema

Tensions

Carlos Losilla

Los abrazos rotos

Dir.: Pedro Almodóvar. Int.: Lluís Homar, Penélope Cruz, José Luis Gómez.

Espanya, 2009.

Los abrazos rotos és una pel·lícula crucial en la filmografia de Pedro Almodóvar, encara que potser no tant per les seves qualitats com per les tensions que deixa al descobert. Primer de tot, desplaça el folklorisme postmodern marca de la casa cap a una pel·lícula dintre de la pel·lícula que en el fons és una revisió despietada de Mujeres al borde de un ataque de nervios, tota una declaració d'intencions. I segon, vol deixar enrere la imatge que l'ha perseguit des d'aquell film per esdevenir un cineasta més conscient i menys superficial, seguint la línia frustrada de La mala educación o Hable con ella, a la recerca d'un món realment personal que sembla condemnat a romandre sempre latent. En aquest sentit, si Los abrazos rotos no arriba a ser la gran pel·lícula que voldria, no és per manca d'esforços, ni de recursos, sinó perquè Almodóvar es revela finalment un cineasta que, ara per ara, quan vol fer alguna cosa que sobrepassi el seu univers més familiar funciona molt millor en el terreny de les intencions que en el dels resultats.

Així, aquest triangle amorós travessat per les ferides del temps i la memòria, alhora reflectides en un apassionant joc entre realitat i ficció, presenta moments superlatius, instants de màgia dignes d'un cineasta que ha après molt en aquests anys. Però alhora li sobra explicitació i li manca fluïdesa, de manera que se li veuen per tot arreu les costures narratives i dramàtiques, així com la feblesa en l'ús dels seus referents cinèfils, de Rossellini a Antonioni. Si amb Los abrazos rotos Almodóvar ha demostrat que és capaç de deixar enrere el seu món claustrofòbic i artificiós, ara falta que ho faci de veritat i per sempre. És a dir, que la propera no sigui una altra Volver.