• Imprimir

L'escriptor japonès Haruki Murakami ja ha acabat la nova novel·la, '1Q84', i avui conversarà amb Isabel Coixet a la Jaume Fuster

"Al meu món plouen peixos de colors"

Ada Castells

Haruki Murakami està disfrutant aquests dies de Barcelona i, segons confessa, del seu menjar
JORDI GARCIA

Haruki Murakami (Kyoto, 1949) no vol gravadores, ni càmeres, ni micròfons. No suporta les multituds i no li fa gràcia signar llibres als periodistes. Potser, tot plegat és perquè es resisteix a convertir-se en un producte de masses. Ell és un escriptor, un dels de debò, que ha tingut la sort d'agradar a molts lectors, no sap ben bé per què: "Jo escric els meus llibres i no sé què hi passarà. És per aquest motiu que els continuo escrivint. Espero que els meus lectors experimentin el mateix que jo quan em llegeixen. Ara la gent es preocupa de l'economia, però quan un em llegeix se n'oblida i això és el que em passa a mi: m'oblido del món real".

Ens imaginàvem un home taciturn, misantrop, amb la idea que detesta els mitjans -a la roda de premsa només hi va deixar entrar els escrits-, però ahir, a la Casa Àsia, hi havia un escriptor content, amb ganes d'explicar-se i agraït quan el director del Grup 62, Fèlix Riera, li va regalar tres CD de jazz català: Tete Montoliu, Onix i Sean Leavitt.

Un dels motius de l'alegria primaveral de Murakami és que fa quinze dies va posar punt final a la seva última novel·la, 1Q84, que diu que és la millor: "He trigat dos anys a acabar-la. Hi passen moltes coses i no pots predir què passarà a continuació. És un llibre molt boig. Si m'obríssiu el cervell, hi trobaríeu trossets de coses molt variades". Marca de la casa. El seu editor japonès ja l'està llegint, mentre els d'aquí, Tusquets -que l'ha convidat per celebrar els 40 anys de l'editorial- i Empúries, estan traduint una mena de memòries on explica com es va vendre el seu bar de jazz per dedicar-se a escriure. El títol podria ser De què parlo quan parlo de córrer. Murakami haurà de donar el vistiplau al títol, que no torni a passar com amb Tòquio blues, llibre que els editors d'aquí van treure amb el mateix títol que a Itàlia, cosa que va desagradar a l'autor. Ara les reedicions de la novel·la han de sortir amb el doble títol Tòquio blues. Norwegian Wood, i no val a badar. Murakami cuida els detalls, i la fusta noruega del títol tenia un sentit. L'escriptor veu els boscos com a llocs especials: "Hi trobes coses molt interessants i sempre hi ha el risc de perdre't, perquè hi ha misteri i criatures molt estranyes. Hi ha un submón obscur i, si has de trobar alguna cosa interessant, t'hi has d'arriscar". Tot això ho explicarà al llibre sobre córrer, un títol que tampoc no és casual. Fa 27 anys que l'autor fa fúting i cada any participa en una o dues maratons: "Saben? Per fer una novel·la un ha d'estar preparat físicament, sobretot quan són novel·les llargues. Córrer m'ajuda a continuar escrivint".

També té altres motius per fer-ho: "Jo he estat molt sol, i al Japó si no formes part d'un grup estàs descastat. Vaig començar escrivint sobre personatges que volien ser individus, per això dec agradar als lectors joves. Espero que el meu país canviï, perquè no és gens fàcil ser individu en la nostra societat. Aquest sistema és un mur dur i l'individu és l'ou que s'hi estavella. Jo em poso del costat de l'ou. El punt decisiu per a mi i els meus llibres va ser demanar-me què podria fer després de convertir-me en individu. Què podia fer per a la meva gent".

A l'espera de la traducció d'aquest llibre de records en clau maratoniana i de la nova novel·lassa, tenim ja sis llibres de Murakami a Empúries, tots ells en traducció d'Albert Nolla. El de la traducció és un aspecte que a l'autor també li agrada cuidar, ja que ell mateix s'hi ha dedicat. Això l'ha obert a un món, el de la literatura, on, com sap bé, hi poden arribar a ploure peixos de colors.