• Imprimir

Entrevista: Enric Vila És autor del dietari 'El nostre heroi Josep Pla', on remarca la catalanitat radical d'un autor que durant el franquisme va fer la guerra pel seu compte

"L'agressivitat castellana va marcar Josep Pla"

Ignasi Aragay

Enric Vila ha revisitat Pla i l'ha trobat radicalment català
FRANCESC MELCION

Enric Vila (Barcelona, 1972) fa una reivindicació de la catalanitat radical de Josep Pla a El nostre heroi Josep Pla, publicat per la jove editorial Acontravent.

Quina és l'heroïcitat de Pla? ¿La santíssima continuïtat?

És la mateixa heroïcitat que la de la meva família i la de moltes altres: passar el pont. En el cas d'escriure, com que és una mica més complicat, doncs té un mèrit afegit. Ell va escriure per damunt dels marcs i la presó mental creada pel franquisme. Pla escriu com algú d'un país normal en una situació dificilíssima i ho fa perquè més endavant, un cop passat el purgatori (així anomena el franquisme), altres puguin seguir construint. En tot cas, el Pla heroic és el de després de la guerra. El d'abans cau de quatre grapes en els errors de tots. És igualment partidista, demagog, vedet. Sembla que tots els errors els faci allà.

La foto de portada del llibre és molt gràfica...

Sí, hi surt Pla tapat pel seu propi fum. El personatge és això. Utilitza la màscara per amagar-se i alhora per expressar: en ell té un valor poètic. En el fons escriure és escindir-te, és crear un altre que s'assembla a tu. La màscara té un valor poètic que interpel·la el qui la veu. Això explica que els espanyols el vegin d'una manera i nosaltres d'una altra. Sempre m'han sorprès aquells que el llegeixen de manera literal, com si hagués escrit en un país normal, sense censura... Però és que Pla va viure el caciquisme, la Setmana Tràgica, Primo de Rivera, la República, la Guerra Civil, el franquisme i encara va veure el cop d'Estat de Tejero. L'agressivitat castellana el va marcar absolutament.

S'explica que la màscara, en la seva circumstància, fos gruixuda.

El porta a una sobreactuació. Fins i tot a la cosa bufonesca. Els catalans, sempre que hem expressat què érem, ho hem fet de perfil: Pujol, Pla, Dalí... van actuar de manera confusa.

Pla va acabar entre dos focs: els qui el volien no-nacionalista bilingüe i els qui li retreien el poc compromís catalanista.

I va decidir fer la guerra pel seu compte. Ho decideix després de la guerra, i sobretot al final de la Guerra Mundial. Creu que els seus són tontets i que els altres són uns malparits. I va a la seva, però pactant amb qui calgui.

Per mostrar aquesta singularitat, vostè el compara amb Sentís, Riquer...

És molt important per matisar. Perquè no es confongui la Guerra Civil amb el franquisme. Veure la diferència entre aquests personatges (fins i tot d'aquests personatges entre ells) i Pla explica moltes coses. A part que tothom té dret a equivocar-se, el Pla espia de Cambó només explica un moment. En el primer article que fa a La Vanguardia el 1939 ja està parlant en uns termes que no tenen res a veure amb la resta del discurs franquista: explica que va marxar a l'Espanya de Franco no per cap caprici, sinó perquè els seus governants no el van protegir. O sigui, que està dient que el seu país és Catalunya i que els qui li han fallat són els seus.

¿Pla burlava la censura o s'autocensurava?

Les dues coses. Només va cedir en coses secundàries, jugava al límit. Sagarra va acabar entrant a la Real Academia Española. A més, Pla sabia com funciona el poder, cosa que el diferencia de la majoria de catalans.

El Pla que acaba descrivint n'és un de radicalment antiespanyol.

No ho dic jo. Ho diu un madrileny, Luis María Linde. Jo no el llegeixo com a antiespanyol, sinó com a català i punt. El que hi ha és un tema pendent que ho embolica tot: una cultura, per desenvolupar-se, ha de tenir un Estat o unes estructures socials normals, i els castellans, des de mai, no ens deixen tenir-les. Amb Pla això es veu claríssim, es veu molt clar aquest xoc cultural, com l'intent d'assimilació ens impedeix molt sovint escriure amb normalitat. I Pla se'n surt, supera aquesta situació d'anormalitat.

Com?

Amb la idea del pagès, que vol dir començar les coses des del que queda: la terra, l'antropologia. Perquè la cultura ja demana una mínim d'infraestructura, de política, i d'això no n'hi havia. Escriu sobre el que es pot parlar. Tot el seu discurs sobre el realisme, la naturalitat i la senzillesa té a veure amb això. Tota la carcassa sobreposada era castellana o amb vocació castellanitzadora. I ell s'aferra al tros d'univers net, a l'esquelet. I des d'aquí construeix.

Construeix un país i es nega a acceptar, per exemple, el país que reflecteix La Vanguardia.

Totes les coses tenen un final i s'orienten en una direcció. Pla tenia molt clar que el país de La Vanguardia i el seu al final de tot eren incompatibles.

No hem parlat de les dones.

Em sembla que l'encerto quan dic que és l'escriptor que anava més trempat.

Però es va quedar sol.

És que escriure ocupava totes les seves energies, i més en les seves condicions. El seu era un patiment constant. S'ho va jugar tot a l'obra i va haver d'escriure molt. I després hi ha el fet que viure en un país ocupat també afavoreix la moral hipòcrita. Quan et capen l'esperit, el cos també se'n ressent. Per això ell ho va tenir difícil en el franquisme en les relacions amb l'Aurora o la Consuelo.