• Imprimir

Crítica cinema

Banalitat i rellevància

Carlos Losilla

Lejos de la tierra quemada

Dir.: Guillermo Arriaga. Int.: Charlize Theron, Kim Basinger, Jennifer Lawrence.

EUA, 2008.

Les pel·lícules del mexicà Alejandro González Iñárritu, com ara 21 grams o Babel, deuen bona part del seu èxit a les estructures de guió de Guillermo Arriaga, el seu company inseparable fins fa poc. I per això no és estrany que el seu primer treball com a director, Lejos de la tierra quemada, sembli en el fons una pel·lícula d'Iñárritu. Hi ha diferències, ja que Arriaga és més proper a les vivències íntimes, fins i tot a una posada en escena menys estrident que la del seu excol·laborador, però la fórmula cinematogràfica en què es mou és la mateixa. D'una banda, un rerefons social que té a veure amb una poètica dels desafavorits molt i molt superficial, que utilitza les eines del melodrama per traçar una geografia dels efectes de la globalització en el món contemporani. D'una altra, una construcció fragmentària, que mai explica la història linealment, sinó a trossos, dosificant la informació per crear una mena de fals suspens estructural.

En aquest sentit, Lejos de la tierra quemada acut a les turbulències familiars, a l'equidistància entre races i geografies als EUA d'avui dia per explicar la història d'una recerca que presenta les característiques del fulletó disfressant-la de cine sensible i elegant. De manera que aquest crític no pot fer més que preguntar-se què seria de la pel·lícula si les fulles ens deixessin veure el bosc, és a dir, si desaparegués tota aquesta parafernàlia que en el fons delata la impossibilitat d'Arriaga per sostenir una escena, un pla, amb un mínim d'intensitat. I, finalment, cal interrogar-se també per la funció d'aquest tipus de cinema ara mateix: ¿potser simular una renovació del llenguatge del cine per acabar explicant el món de la manera més banal?