• Imprimir

Entrevista: Julio Manrique És el director i adaptador de 'Product', un text amb tres actors que Mark Ravenhill va escriure en forma de monòleg i que arriba a la Beckett

"És saludable fer una comèdia sobre el terrorisme"

Teresa Bruna

Julio Manrique, un actor reconegut que ha estat dirigit pels grans (C. Bieito, Rafel Duran, Àlex Rigola, David Trueba, Sergi Belbel, X. Albertí i Peter Brook) es consolida com un bon director
JORDI GARCIA

Després de l'èxit de La forma de les coses (millor director i millor espectacle de petit format als Butaca), l'actor i ocasionalment autor Julio Manrique torna a demostrar la seva originalitat com a director a Product, un text que Mark Ravenhill va escriure en forma de monòleg i que Manrique ha disseccionat per a tres actors (Mireia Aixalà, David Selvas i Norbert Martínez). S'estrena avui a la Beckett on serà fins al 12 d'abril.

Per què ha convertit un monòleg en peça per a 3 actors?

Perquè m'encantava l'obra, però tinc una certa mania als monòlegs. És un gènere en què crec que l'actor està massa sol i l'espectador el jutja molt més. I també perquè m'interessava crear un món al voltant del protagonista, un espai de joc. Lluc Castells ens ha dissenyat el seu plató. A Product hi ha molta cosa a explorar: el text no està tancat, et dóna moltes possibilitats. He fet l'adaptació sense trair res.

¿Coneixia el teatre de Mark Ravenhill?

El coneixia, com molta gent, per ser l'autor de la memorable Shopping and fucking, que va passar pel Lliure en versió de Thomas Ostermeier. Em va impactar moltíssim! I Product la vaig descobrir per casualitat a La Central. És un text gamberro i divertidíssim, a la vegada que és una obra supervalenta, perquè parla de temes com el terrorisme internacional i la lluita de civilitzacions. Ravenhill va portar Product al Temporada Alta, oi?

Sí, fa un parell d'anys, la va interpretar ell mateix. El text és un vestit fet a mida per a l'autor, un one man show punky, un joc bastant bèstia. Tens la sensació que s'ho va passar molt bé escrivint-la, hi veus un joc de plaer i llibertat.

Quin és l'argument?

Un productor de cinema vol convèncer una actriu alcoholitzada i sense feina que faci la seva pel·lícula. Per engrescar-la li va explicant el text. Una pijeta occidental, confusa, rotllo Bridget Jones, va perdre el nòvio a l'atemptat de les Torres Bessones. En un viatge en avió coneix Mohamed, un àrab vestit amb gel·laba que porta un ganivet amagat. Ella està esgarrifada, però malgrat tot entre ells sorgeix un amour fou. És la història d'un amor impossible, són Romeu i Julieta.

Per què hi va posar la noia alcoholitzada?

Perquè era divertit! Tot plegat és un contrast. La protagonista és el reflex del món occidental, una societat paranoica que s'enfronta amb un altre món que fa por i fascina a la vegada, un món estrany on la gent mor per un Déu; on, si se sacrifiquen, els espera un paradís. La Mireia ha de jugar aquest paper sense rèpliques i ha acabat convertint el personatge en una cosa molt humana. Tots tres inspiren tendresa.

I tot és al text original?

Sí. Quan Ravenhill va venir, es va fer posar una actriu al costat per dirigir-li el monòleg. A la nostra adaptació encara hi afegim una mena de secretari fidel que ajuda el productor a exposar l'obra. Diem tot el text de Ravenhill, hi hem afegit algunes onomatopeies i poca coseta més. Ens hem divertit moltíssim.

I com ho ha fet per distribuir el monòleg per a tres?

El productor demana al secretari que llegeixi fragments del guió, o bé tots dos ho demanen a l'actriu. El secretari està permanentment constipat, porta una bufanda que es pot convertir en fulard del cap.

Com pot ser divertit si parla de l'atemptat de les Torres Bessones?

L'obra és perversa, juganera, esbojarrada, amb reflexos de lucidesa. S'apropia de la realitat per tenir més èxit, com el cinema. Per fer l'ajudant, hem acabat inventant una mena de clown. Crec que és saludable fer una comèdia sobre el terrorisme.

¿David Selvas també fa un paper còmic?

Fa de seriós divertit, és el pallasso blanc. En David és un prodigi de complicitat i generositat. El seu personatge és un sonat descomunal. Per a ell, les Torres Bessones cremant han de quedar boniques. És un ingenu que creu en el seu projecte i pensa més en la pel·lícula que en els fets que hi explica. Reflexionem sobre el fet que un succés pot ser el punt de partida d'un llibre o d'una obra de teatre. Nosaltres mateixos fem comentaris d'aquests: "Que bé que queda, a l'escena de la violació". A la premsa també us passa, una cosa terrible pot ser un bon titular!

Per tant, hi ha dues històries paral·leles...

Sí, jo diria que l'espectacle és una comèdia, i la pel·lícula, una tragèdia. El monòleg té molt mala hòstia, el productor és d'un cinisme despietat. Però no hem volgut jugar a fer el cínic, perquè, quan ja veus que és un fill de puta, potser al cap de cinc minuts deixes d'escoltar-lo. Aprofitant totes les estupideses que ens ha venut el cinema americà, presentem una mena Don Quixot que creu en la seva pel·lícula i que té un Sancho Panza que l'ajuda a convèncer una noia alcoholitzada. Al final, fins i tot el públic acaba tenint ganes de veure-la!

En 15 anys ha escrit una mica, l'han dirigit els més grans i és un director original i amb èxit...

A molts actors de la meva generació ens tempta la direcció. Com que coneixem la feina d'actor, juguem més. Jo miro de posar l'accent en el treball dels actors, perquè crec que són l'epicentre del teatre. I cada vegada em fixo més en els espais, la llum, la música... Cal que la gent que serveix l'espectacle se'l faci seu, que oblidi el cervell del teatre. Pel que fa a l'autoria, és com un vici amagat. Per ara ho faig només per a mi.

¿Les ganes de dirigir podria venir perquè un dels que l'han dirigit és Peter Brook?

Oh! Va ser un regalet. És un mestre, un savi. El vaig conèixer ja als 77 anys. Vaig ser 4 mesos a París. Dirigeix amb extrema delicadesa, tot i que és dur quan toca. Té un enorme sentit de l'humor, té la intel·ligència del teatre. I sí, me'n vaig guardar algunes cosetes a la butxaca.

Les seves posades en escena, potser per contemporànies, fan pensar en el cinema...

Sempre faig contemporani. Semblen cinema potser perquè hi ha la recerca d'un naturalisme. No m'agraden les interpretacions rígides, formals. A partir d'aquesta naturalitat pots crear mons, construir aquella cosa rara que només pot fer el teatre.