• Imprimir

Carles Alfaro dirigeix Francesc Orella, Vicenta N'Dongo i Francesc Garrido a 'Traïció', una obra major de Harold Pinter que arriba aquest dimecres al Teatre Lliure

Com un 'voyeur'

Andreu Gomila

Orella, N'Dongo i Garrido asseguts en un sofà enmig de l'escenografia de 'Traïció', en el desenvolupament de la qual la beguda té un paper central
PERE VIRGILI

"Quan penso en Harold Pinter el primer que em ve al cap és la paraula especulació. És l'artista que millor ha demostrat que el llenguatge oral no s'utilitza per comunicar-nos, sinó per amagar". El director Carles Alfaro tenia molt clar el punt de partida abans d'encarar-se a Traïció, l'obra del premi Nobel anglès que pujarà a l'escenari del Teatre Lliure aquest dimecres. Serà la primera que ens visita des que Pinter va morir, el 24 de desembre passat. Una obra, publicada el 1978, en la qual el dramaturg porta fins a l'extrem aquest joc escènic i lingüístic, amb tres personatges, Robert (Francesc Orella), Emma (Vicenta N'Dongo) i Jerry (Francesc Garrido), que viuen un triangle amorós que queda clar des de la primera escena. La dificultat de l'obra és aquesta, que de bon principi l'espectador sap el final. A més, va enrere en el temps. Si en el text original, l'acció comença el 1977 i acaba el 1968, Alfaro l'ha feta recular del 2007 al 1998.

Entrem a la Sala Fabià Puigserver del Lliure per veure un assaig. L'escenari és al mig, amb grades a tres bandes i una quarta paret on hi ha una pantalla, on, entre altres coses, es projecta una cronologia, que ajuda l'espectador a no perdre's. Els actors van de carrer i es belluguen per una escena que sembla unes ruïnes romanes. Hi ha tots els espais on es desenvolupa Traïció, la casa d'Emma i Robert, un bar de copes, l'apartament on Jerry i Emma viuen la seva aventura, un restaurant, una cambra d'hotel a Venècia, la casa de Jerry. Tot vestit d'una senzillesa enorme, perquè aquí l'únic que importa és el que diuen els tres intèrprets de primer ordre que ha agafat Alfaro. O millor, el que importa és el que no diuen.

"És una obra que sembla molt convencional, clara, diàfana, en què s'entén tot, però Pinter fa una jugada mestra. Formalment, quan capgira el temps fa una cosa perversa: col·loca l'espectador com un voyeur, el situa dins l'escena", apunta Carles Alfaro. "Ja has vist què farà el personatge i això, com a espectador, et permet emetre un judici moral brutal, ja que saps més que l'actor, veus clarament com són els personatges, com juguem conscientment o inconscientment amb les paraules", afegeix el director valencià.

Experiència personal

Alfaro està convençut que Pinter, gran observador, va extreure l'obra d'una experiència personal. Segurament, diu, va escoltar una exparella d'amants parlant en un pub. D'aquí neix la primera escena, en la qual Emma i Jerry es tornen a veure després de dos anys de separació. Ella li explica que, la nit anterior, ha discutit amb el seu marit, Robert, i que el més probable és que es divorciïn. Parlen del passat, del temps que van estar plegats. Jerry era el millor amic de Robert, va ser fins i tot el seu padrí de boda. Van estudiar tots dos a Anglaterra i comparteixen professió. Jerry és agent literari, d'origen anglès i manté un lleuger i brillant accent. Robert és editor, català.

El director ha decidit traslladar l'acció de Londres a Barcelona per acostar-la més a l'espectador. Així, canvia el barri de Kilburn per Sants, i el de Hamsptead per Sant Cugat. També modifica el nom dels escriptors de moda en el moment en què es desenvolupa l'obra. Hi ha un tal Ruiz Piñuel i un tal Voltas. Que l'espectador s'imagini qui vulgui. L'única autora real és Montserrat Abelló, esmentada en un moment determinat de l'acció. "Per evitar el localisme, has de ser local", remarca Alfaro.

Al director li fascina com Pinter retrata la quotidianitat del trio protagonista. Pensa que l'anglès tenia molt de Txékhov, en el qual "una anècdota que sembla irrellevant es converteix en signe inequívoc d'un gran desastre o un gran anhel". "Com amb l'autor rus, en Pinter la manera de parlar comporta un comportament. A partir de la conducta extreu el que som per sota: no podem fiar-nos del que diem, sinó que hem de fixar-nos en com ho diem", indica Alfaro.

La poètica del dia a dia

La doble moral contemporània, en la qual "si l'engany no és públic, ningú no té cap problema de consciència", és perceptible en tota la peça. No debades, Alfaro considera Traïció com un dels "exercicis més radicals amb el fet quotidià, capaç de treure a la llum la poètica del nostre comportament".

Tot això ha fet que el treball amb els actors hagi estat d'una gran dificultat. Alfaro coneix molt Orella. I Traïció serà la cinquena obra que fan plegats des d'aquell monòleg esparverant d'Albert Camus, La caiguda, estrenada fa set anys al TNC. Tothom es pensava que l'actor faria de Jerry, però no, és Robert. "Volia fer un contrapunt de contenció", diu el director.

Vist un assaig, tanmateix, queda clar que no hi ha un sol protagonista. Els tres actors han d'estar a un nivell excel·lent per tirar endavant aquesta obra. Alfaro explica que, abans d'entrar a la sala, han portat a terme "un intens treball de taula". "Sempre he cregut que les obres de Pinter són perfectes per a la ràdio, ja que si no funciona la paraula, no funciona res. Només entendre què és l'emoció en ell, és molt complicat", afegeix. D'això va el teatre, d'emoció, d'empatia. I creiem que Orella, N'Dongo i Garrido xuclaran l'espectador durant una hora i quart.