• Imprimir

Crítica cinema

Autoretrat

Carlos Losilla

Gran Torino

Dir.: Clint Eastwood. Int.: Clint Eastwood, Christopher Carley.

EUA, 2009.

Abanda de Charles Chaplin, no crec que existeixi a la història del cine un altre cas com el de Clint Eastwood. No conec cap altre actor-director que s'hagi dedicat a destruir el seu propi mite amb tanta lucidesa i d'una manera tan despietada. Es podria dir que el treball de demolició que efectua Eastwood respecte a la seva pròpia icona és com una mena de suïcidi, de voluntat de desaparició, de deixar únicament visible la seva absència. D'absències i fantasmes tractava el seu treball anterior, El intercambio, i el mateix tema reapareix a Gran Torino, una pel·lícula sobre un home que no té ganes de viure, a qui no li agrada el món en què li ha tocat subsistir els seus darrers anys, però que encara conserva l'esperança en un altre model de convivència, un altre concepte de comunitat. Aquest veterà de la Guerra de Corea, vidu i solitari, racista i intolerant, representa sens dubte el costat més fosc del mateix Eastwood. I la seva evolució és la del seu personatge de sempre enfrontat als nous temps.

Gran Torino té alguna cosa d'autoretrat, semblant a les darreres pintures de Rembrandt pertanyents al gènere. És una mena de documental sobre el cos envellit i cansat d'Eastwood, i la càmera el filma en clarobscurs tenebrosos, com una figura mítica esdevinguda una ombra de si mateixa. És també un thriller, però no una pel·lícula d'acció, sinó un relat sobre l'enfrontament i la violència que es va construint a si mateix amb paciència i sentit del detall. I és, en fi, una pel·lícula feta amb urgència -es va rodar en poques setmanes-, que fins i tot menysprea el bon acabat tècnic en benefici de la immediatesa, de les ganes de filmar la proximitat entre els cossos, de copsar les llums i les ombres de l'Amèrica d'avui.