• Imprimir

Jordi Oriol es pregunta sobre el sentit de la vida a 'Un tal ímpetu vital', obra que s'estrena demà al Teatre Lliure

L'instint de supervivència

Teresa Bruna

La jove companyia Indi Gest en un moment de l'espectacle
ROS RIBAS

"Quina necessitat hi ha de procrear si tot va malament?". Resposta: "L'Apocalipsi sempre ha existit, però mai arriba". Els joves tenen, malgrat les adversitats, l'instint de continuar l'espècie. Els avis, ja sense l'instint, ho consideren pecat.

Amb aquest plantejament existencial, Josep Oriol (La caiguda d'Amlet, OB-sessions...) ha escrit i dirigit Un tal ímpetu vital, un muntatge delirant per a quatre personatges. Ell i la companyia Indi Gest s'estrenen en la coproducció amb un teatre professional i públic: "Hem cobrat els assaigs i hem permès experimentar, sense deixar de ser fidels als nostres principis!", exclama Oriol, content. I és que per a Àlex Rigola, director del Lliure, "són aquí per la seva manera d'expressar-se a l'escenari. El seu treball interessa a la casa".

Les preguntes existencials sorgeixen del trajecte de dos germans que tornen a la casa pairal a buscar refugi emocional i econòmic. Però els pares han mort i només hi ha els avis, a qui l'edat i els trasbalsos aferren a la religió: "Els pares són com Déu, que no es veu però hi és sempre que els fills entren en crisi; en canvi, els avis tenen clar que el món s'acaba. Al carrer hi ha signes apocalíptics -plaga de mosques, vaques que es tornen boges, xais que agafen la sarna...-, que per als avis són un senyal", explica Oriol. En contrast, la filla (que oportunament es diu Eva) s'entrega als seus instints carnals amb l'obsessió de tenir un fill. Finalment, la nova Eva engendra d'una manera "poc convencional".

L'obra qüestiona la dèria de trobar explicacions a tot: "L'home s'entesta a encabir molta informació al seu cervell laberíntic per justificar la vida i poder continuar l'espècie", puntualitza Oriol, que planteja que l'excés d'informació i investigació impedeix viure amb llibertat: "Si som aquí és perquè en moments de la història hi va haver incest. La humanitat ha hagut de fer coses errònies per arribar a descobriments científics. Si ciència i religió es mantenen és perquè l'individu necessita aferrar-s'hi".

L'obra defuig el naturalisme. "Ens agafem a les bases del teatre, on tot és imaginació". L'àvia la interpreta un home (Carles Pedragosa), que a la vegada és músic i toca, com tots els altres, en directe. "La música i l'argument han evolucionat i continuaran fent-ho. Estic convençut que una obra s'estrena el dia que acaba l'últim bolo", diu Oriol.

El vestuari i l'escenografia -un museu de coses mortes que es va desconstruint-, de Sílvia Delagneau, i la il·luminació, de Raimon Rius, contribueixen a dibuixar una història -la nostra- sobrecarregada d'informació i referències, de les quals només ens podem alliberar si ens abandonem al tal ímpetu vital.