• Imprimir

Crítica*

Els morts

Carlos Losilla

Me ha caído un muerto

Dir.: David Koepp. Int.: Ricky Gervais, Tea Leoni, Greg Kinnear.

EUA, 2008

Darrere de la grolleria del títol espanyol s'hi amaga Ghostown, un esbós de comèdia sofisticada que va més enllà de si mateixa en proposar un curiós mestissatge amb el cinema fantàstic. El director i coguionista és David Koepp, expert en l'escriptura d'espectacles de gran pressupost -encara que no per això eixelebrats, des de Spider-Man fins a Missió: impossible-, però també autor de pel·lícules petites, modestes i suggerents, com ara L'efecte dòmino (1996) i La finestra secreta (2004). I és precisament el seu gust pels temes sobrenaturals, exposat també a L'últim esglaó (1999), el que dóna lloc, en el cas de Ghostown, a una mena d'encreuament entre El cel pot esperar (1978), aquella agradable comèdia de Warren Beatty sobre la relació entre els vius i els morts, i El sisè sentit (1999), l'esgarrifós drama de terror de M. Night Shyamalan entorn del mateix tema.

Aquesta ciutat de fantasmes del títol original és ni més ni menys que Nova York, un apunt molt interessant, sobretot després dels atemptats de l'11-S. I aquí entra en escena un dentista -interpretat per Ricky Gervais, el talent que hi ha darrere de les millors sèries recents de la BBC, The office i Extras- malhumorat i antisocial que, després de passar una estona mort en un quiròfan, és capaç de veure tots els fantasmes que omplen la ciutat, amb els equívocs consegüents. Koepp no és capaç de mantenir, al llarg de la pel·lícula, la tensió i el timing necessaris perquè tot funcioni amb fluïdesa. Però de tota manera Ghostown és una excentricitat que barreja humor i melancolia amb elegància, i que ens arriba perquè parla de coses realment importants: l'espai que ens envolta com un lloc ple d'absències i la dificultat de conviure amb la memòria de tots els que ens han deixat.