• Imprimir

Entrevista: Agnès Jaoui L'actriu francesa protagonitza i dirigeix 'Háblame de la lluvia', film sobre el feminisme que s'estrena avui

"Cal aprendre a viure sol per viure amb els altres"

Andreu Gomila

Jaoui dirigeix la seva tercera pel·lícula a 'Háblame de la lluvia'
KIKO HUESCA / EFE

L'actriu francesa, esdevinguda directora des d'El plaer és nostre (2000), se situa darrere la càmera de nou en el seu tercer film. Ja ho va fer amb èxit a Com una imatge (2004), i a Háblame de la lluvia, també. El film, que s'estrena avui, parla essencialment de dones, de la convivència i de com les relacions personals es veuen afectades per la determinació de les dones de decidir. És una pel·lícula quotidiana i Jaoui demostra la seva proximitat amb Alain Resnais, a qui va escriure el guió de Coneixem la cançó.

¿Ha intentat fer un retrat de la dona del segle XXI?

Hi ha una mica d'això. Hi ha justament tres generacions de dones, tres maneres de ser una dona d'avui: una que es divorcia encara que pensi que la felicitat només és possible dins el matrimoni, una altra que es diu feminista i que és incapaç de viure per ella mateixa i, finalment, una altra que veu tothom com una amenaça i que necessita algú. M'ha interessat treballar aquest tema, perquè procuro endinsar-me en allò que m'afecta, per reflexionar-hi al voltant.

¿Hi ha alguna d'aquestes dones que retrata que sigui la dominant avui?

El personatge de Mimouna és sorprenent, perquè ve d'una generació i d'un ambient dins els quals ningú no es divorciava, i ha aconseguit de fer-ho. És una dona que viu la solitud...

¿És crítica amb el feminisme tradicional?

No! Hi ha gent que detesta el personatge que interpreto i que pensa que m'enric... En sóc una mica crítica, sí. Quan tenia 25 anys vaig llegir els llibres feministes de la meva mare i em van sorprendre molt, per la violència que demostraven davant dels homes. Em sentia aleshores molt llunyana d'aquest feminisme. Per contra, a mesura que em faig gran, m'irrita més veure les dones tancades a la cuina i els homes sense fer res i sense cap mena de sentiment de culpa. La dona es pregunta sempre com s'ho ha de fer per ser una bona mare, una bona esposa, i se sent sempre culpable, mentre que els homes, no.

Hi ha un personatge, Karim (Jamel Debbouze), que diu que hi ha col·lectius més discriminats que les dones.

Cada vegada que les víctimes es disputen entre elles la preeminència, és terrible. No hi ha cap dolor que sigui més gran que l'altre.

Un altre dels temes del film és la solitud. ¿Creu que abans la gent estava més unida?

No sé com era exactament abans. No puc dir que abans tot era millor. Estic segura que, per a les dones, no. Per sort hi ha la televisió, que omple aquesta solitud. Cal aprendre a viure sol per saber viure amb els altres.