• Imprimir

Crítica cinema

Contradiccions

Carlos Losilla

'El luchador' té interès com a conat de documental, ja que la ficció i la vida de Rourke acaben confonent-se
WIDE PICTURES

El luchador

Dir.: Darren Aronofsky. Int.: Mickey Rourke, Marisa Tomei, Evan Rachel Wood

EUA, 2008

AHollywood li fascinen els processos de caiguda i redempció, i no únicament a les pel·lícules que fabrica, sinó també traslladats a l'itinerari vital de les seves estrelles. Què seria de la llegenda del cinema nord-americà sense els ídols morts en plena joventut (de Rodolfo Valentino a James Dean) o els personatges destrossats pel sistema (de Marilyn Monroe a Heath Ledger)? Per això aquest any és el del retorn de Mickey Rourke, que semblava perdut per sempre i ara reapareix amb El luchador, la nova pel·lícula de Darren Aronofsky. I, a més a més, en la pell d'un lluitador de wrestling en decadència, inflat d'anabolitzants, que pateix un infart i decideix canviar de vida.

Aronofsky, en aquest sentit, intenta capgirar aquest esquema insuflant-li més realisme. D'altra banda, però, no pot evitar caure en una posada en escena i un tipus de model narratiu tan conservadors que anul·len les possibilitats subversives de l'operació.

Des d'aquest punt de vista, si El luchador té algun interès no és com a ficció sinó com a conat de documental. I no vull dir amb això que Aronofsky pretengui recrear el modus vivendi d'aquests lluitadors itinerants amb fidelitat i sentit del detall, sinó que pren la figura de Mickey Rourke com a model per filmar la deformitat d'un cos que un dia va ser bell i ara es veu condemnat a la deformitat, gairebé fins arribar a ser irreconeixible.

Rourke, d'aquesta manera, és el protagonista absolut de la funció, fins al punt que la seva vida dintre i fora de la pantalla acaben confonent-se: no sabem si se'ns està parlant del seu viacrucis o el del personatge que interpreta. I aquesta estratègia atorga a la pel·lícula un plus suplementari d'interès, però també fa que ens preguntem si era necessari muntar tot un espectacle exhibicionista al voltant d'aquesta idea. Perquè el que és clar és que El luchador és incapaç de conciliar el seu alè testimonial amb el seu vessant de pel·lícula de perdedors i éssers maltractats per la vida: la segona qüestió resulta massa falsa per apuntalar la primera.