• Imprimir

Una fluixa comèdia amb Demi Moore i la història d'una venjança a Transsilvània protagonitzen el festival, que encara el final amb 'London river' com a favorita

Jornada de trànsit a Berlín

Bernat Salvà

L'actriu nord-americana Demi Moore va atreure l'atenció de les càmeres ahir a la Berlinale
TIM BRAKEMEIER / EFE

Després de l'impacte de la pel·lícula London river, destacada en primer lloc al rànquing de la crítica internacional que publica diàriament la revista Screen, la Berlinale va viure ahir una jornada de trànsit irregular, protagonitzada per la interessant coproducció romanesa i britànica Katalin Varga i per la pel·lícula nord-americana Happy tears, que va aportar poca cosa més que glamur. Parker Posey i Demi Moore protagonitzen aquesta comèdia sobre dues germanes que tornen a casa per cuidar el seu pare, afectat de demència senil. Els seus records infantils les confronta amb el seu propi present, que ha pres direccions ben diferents.

Demi Moore, que va agafar el relleu de Michelle Pfeiffer com a objectiu preferent de les càmeres, creu que treballar en una pel·lícula independent com aquesta no significa assumir més riscos. "El que m'interessa d'una pel·lícula és que tingui una bona productora i una bona història al darrere, però no crec que les pel·lícules independents arrisquin més que els grans estudis". No sembla, però, que Happy tears corri el risc de guanyar cap premi: el retrat que proposa el director Michael Lichtenstein té ben poc d'independent, i més aviat s'acosta als cànons de la petita o mitjana producció de Hollywood, amb els seus pitjors defectes: superficial, avorrida, buida...

Més suggerent va resultar la proposta del director britànic Peter Stricklan, Katalin Varga, que aborda una història de revenja ambientada a Transsilvània. Una dona viatja en carro per aquesta regió poblada per gent religiosa i supersticiosa, a la recerca dels dos homes que la van violar. "El que m'interessava -diu el director- és la reacció en cadena que provoca la venjança: jo em venjo, tu et venges, ell es venja... Conflictes com el d'Israel i Gaza demostren fins a quin punt aquest tema és d'actualitat".

Èpica xinesa

A aquestes dues propostes cal afegir Forever enthralled, presentada abans-d'ahir. Suposa el retorn de Chen Kaige a l'òpera xinesa amb una gran producció que no estalvia mitjans per recrear la història d'un personatge real, Mei Lanfang, gran estrella d'aquest gènere en els anys que van des del final de l'època imperial al 1945. Les fastuoses escenografies, vestuaris i maquillatge marquen el to d'una pel·lícula que s'interessa per la intimitat dels protagonistes (Leon Lai, en el paper del cantant, i la bella Zhang Yiyi), amb el teló de fons d'esdeveniments històrics com l'ocupació japonesa. Un gran espectacle amb el segell del cinema xinès més acadèmic, que tanmateix no arriba en cap moment al nivell de l'excepcional d'Adéu a la meva concubina, Palma d'Or de Cannes el 1993.