• Imprimir

Crítica cinema

Les cares de la veritat

Carlos Losilla

Arropiero, el vagabund de la mort

Dir.: Carles Balagué

Documental. Catalunya, 2008.

Ara que els premis Gaudí ens han tornat a fer pensar en el cine català, l'estrena d'Arropiero, el vagabund de la mort no hauria de passar desapercebuda. Carles Balagué, que n'és el responsable màxim, és un dels molts talents ocults del cine que es fa aquí, encara que les condicions polítiques i culturals no li han deixat demostrar la veritable naturalesa de la seva vàlua. I no vull dir amb això que la seva dedicació al documental en els darrers anys sigui fruit de la impossibilitat d'una certa idea de la ficció en aquestes terres, però sí que la recepció de les seves primeres pel·lícules ha determinat el decurs de seva la carrera. Estic segur que si ficcions com Adela (1986), Mal d'amors (1993) o Un assumpte intern (1996) haguessin despertat l'interès que mereixien, la seva filmografia posterior no s'hauria tancat en el terreny del documental, com ha fet amb La casita blanca (2002), De Madrid a la lluna (2006) i ara Arropiero.

Perquè Balagué és un narrador, un hereu del cine negre americà que alhora s'inscriu en la tradició barcelonina del gènere, d'Ignacio F. Iquino a Julio Coll. El seu objectiu sempre ha estat fer un retrat de l'entorn immediat tot indagant en les zones més fosques. I per això Arropiero no s'ha de veure com un documental d'investigació sobre l'assassí del títol, sinó com un episodi més de la particular crònica negra de Balagué, realitzada amb aquesta actitud tan seva feta de curiositat i distància, com si els impulsos que poden portar algú al crim fossin un misteri fascinant. Vista així, Arropiero esdevé una peça de cambra inquietant, amb opcions narratives intel·ligents, i una reflexió sobre el propi gènere: un documental que demostra que la realitat sempre és també un relat.