• Imprimir

Crítica cançó

La força de la terra

J.M. Hernández Ripoll

Òscar Briz

XIV Festival BarnaSants.

Luz de Gas. 22 de gener

L'allau de concerts i la saturació de la cartellera provoca que concerts interessants com el del valencià Òscar Briz, es facin en petit comitè. Una llàstima per l'artista, però una sort per als espectadors, que van poder assistir a un recital íntim en què l'artista es pot contemplar i escoltar sense incomoditats. Briz, fidel al seu sentit de l'humor, va fer referència a aquesta circumstància tot just començar, però el fet no va minvar el potencial d'aquest home versàtil que és tot un tastaolletes musical.

En efecte, l'estil d'Òscar Briz és el compendi d'estils. Pop encomanadís, rock progressiu, ritmes antics que recorden la primera meitat del s. XX, tocs de salsa, de reggae o rhythm'n'blues, apareixen en les seves composicions i, en especial, les que integren el seu últim i potent disc, Asincronia. Si Briz cantés en castellà i comptés amb una acurada promoció, sens dubte estaríem parlant d'un autor de hits que sonarien sense treva per les radiofórmules més potents de l'Estat. Però ell canta en valencià, i això impedeix que surti disparat a l'estratosfera de la fama. Coses de l'idioma i dels prejudicis que l'envolten.

Cançons com AP7, Per tu, Sempre estem començant (dedicada a Sergio Leone) o Taurons i sirenes, demostren que som al davant d'un home amb maneres, a qui la música li brolla del cor més què del cap. El valencià desprèn una força interpretativa que, en moments, recorda Raimon. Ambdós són valencians, producte de la terra, de posat robust, que es planten a l'escenari amb valentia i solidesa. Briz no ve d'un silenci, ni viatja amb la cara al vent, però el seu directe és igual d'impactant. I les seves composicions, en especial les d'aquest estupend Asincronia, mereixen més sort i orelles que les què van tenir al Luz de Gas.