• Imprimir

Crítica*

Drama sense sang

Carlos Losilla

Revolutionary Road

Dir.: Sam Mendes. Amb Leonardo di Caprio, Kate Winslet, Michael Shannon

EUA, 2008

Diu Eric Rohmer que l'única manera de fer cinema històric consisteix a prendre com a models els referents literaris i visuals que ens puguin quedar del període en qüestió. Això explica el seu rigor en el cas de pel·lícules com Perceval le Gallois i La inglesa y el duque, però també l'opció de Lejos del cielo, de Todd Haynes, que va recrear els anys 50 als Estats Units a través de l'estètica dels melodrames de Douglas Sirk.

El britànic Sam Mendes, a l'hora d'enfrontar-se a aquest problema, ha preferit la solució oposada i ha fet de Revolutionary Road no tant una pel·lícula sobre aquella dècada com un relat que la pren com a excusa per parlar de temes intemporals: el tedi existencial, el temps que passa, els somnis trencats.

Seria una opció legítima si no fos perquè Mendes -una mica com a American Beauty- simplifica de tal manera les coses que tot queda en una diatriba antiburgesa construïda sobre uns quants llocs comuns. La història d'aquest matrimoni, basada en una novel·la de Richard Yates, que planeja anar-se'n a París per fugir d'una quotidianitat esmorteïda, no fa sinó emfasitzar situacions i convertir personatges en arquetips amb la intenció d'atorgar energia a una posada en escena estàtica i cerebral en excés, que únicament adquireix vida amb les magnètiques aparicions de Michael Shannon. La resta és massa constreta per l'excessiva autoconsciència de Mendes com a "autor", que fa de Revolutionary Road una pel·lícula alhora previsible i confusa, i el fa defugir les preguntes més sucoses que hauria pogut plantejar: quin sentit té aquest tipus de melodrama al cine actual, per exemple, o de quina manera pot establir vincles amb la seva tradició, cosa que sí que aconseguia Lejos del cielo.