• Imprimir

Crítica *

Suspens sentimental

C.L.

Siete vidas

Dir.: Gabriele Muccino. Amb Will Smith, Rosario Dawson, Woody Harrelson

EUA, 2008

Heus aquí la que potser serà la pel·lícula desgavellada per excel·lència d'aquesta temporada, una fantasia redemptorista feta de personatges turmentats, situacions impossibles i desenvolupament decididament estrambòtic, culminat en un final que barreja la gosadia i el ridícul sense complexos. He de confessar-vos, doncs, que si com a melodrama Siete almas em sembla un fracàs absolut, com a objecte kitsch crec que no té competidor. Ara bé, cal esbrinar si això és suficient per fer-ne un film pel qual val la pena pagar una entrada.

L'italià Gabriele Muccino treballa per segon cop amb Will Smith, després d'En busca de la felicidad, per entonar un altre cant a la bondat humana, a la capacitat de resistència dels personatges ferits per la vida, encarnats aquí en una mena d'espectre vivent que va causar indirectament la mort de set persones i ara vol compensar-ho ajudant-ne set més que pateixen problemes greus. Es tracta, en el fons, d'una inversió del cinema del mal que confia en la capacitat humana per fer del nostre entorn un lloc de confraternitat.

Però, malauradament, Siete almas s'entesta a desestructurar la narració de qualsevol manera i crear un suspens innecessari al voltant de les motivacions del personatge, i tot això, em temo, perquè no té la confiança necessària en si mateixa per afrontar el seu material amb el pit obert. Doncs bé, aquí hi ha la falsedat de la pel·lícula: disfressar les pròpies conviccions, per freakis que siguin, amb vel·leïtats falsament artístiques no és mai una bona política.