• Imprimir
• Enviar

Dins el circ itinerant

La longitud de les paraules

La poeta Concha García publica el nou llibre, 'Acontecimiento', a Tusquets. Un nou pas endavant en el seu ofici de poeta, en el viatge

David Castillo

La poeta Concha García publica el seu nou llibre, 'Acontecimiento', a l'editorial Tusquets
JOSEP LOSADA

Mes de vint anys avalen la trajectòria poètica de Concha García, des del ja llunyà Por mi no arderán los quicios ni se quemarán las teas, que la va col·locar com una de les veus renovadores de la poesia dels vuitanta. L'escriptora ha buscat un angle personal de captar la realitat des de la paraula, com si la vivència fos la matèria primera del vers, com si el vers fos un pretext per viure.

Més de vint anys de militar en l'activisme de la paraula, de transformar el dolor i la bellesa en estrofes, de resumir els cops i les alegries de la vida en instantànies plenes de música, testimonis precisos de l'ofici. Un nou pas en la seva evolució, amb veu i llum pròpia, és Acontecimiento, que ha publicat a la selecta col·lecció Marginales, dirigida per Antoni Marí a Tusquets. Acontecimiento és la crònica d'un viatge, sovint amb escenificacions argentines i uruguaianes, però sobretot un viatge cap a l'amor entès com un renaixement, un harmònic desequilibri. A partir d'aquí, Concha pot introduir a la coctelera bugades que se centrifuguen a la rentadora, vents que remouen la tarda, bars expectants de clients i una fruita que reapareix al calaix de la nevera. Enmig dels versos, una confessió, "Casi no necesito intimidad, no soy una mujer ordenada", o una pregunta: "¿Se traga la tierra el manojo de ansiedad con el que dejó la vida, por ejemplo, tu otra alma?". Concha colpeja les certeses, s'interroga i no dóna respostes a les preguntes, expectant.

Amb tot, Acontecimiento és un llibre de trànsits vitals, de meta. No és estrictament biogràfic, i potser per aquest motiu ens fa partícips de l'ambigüitat del llenguatge, de la seva immaterial matèria. La poeta, ja veterana en les singladures i naufragis, ens ensenya en la concisió del vers la plenitud on només arriba la poesia, per exemple quan ens parla de la "longitud de les paraules" o de "l'harmonia dels fanals". Gran poeta que concentra mentre narra en veu baixa poemes que sonen a cants, murmuris que mai seran xiscles. En els recitals i en les lectures públiques, Concha García té un posat serè, una bonhomia que fa tombs pels mots i pels sintagmes a la recerca del verb que atorgui moviment al poema. Sovint l'he acompanyada al seu refugi de la frontera sud del Parc Güell, un barri fantasma al costat de la Salut, on als carrers se senten els ocells i els cotxes es troben als cul-de-sac sense sortida.

Fa temps que no la veia, s'havia perdut per Sud-amèrica. Hi anava a trobar-se amb aquest esdeveniment, amb el nou llibre. I llegint-lo ja amb la música de la seva veu, els poemes m'han fer retrobar la plenitud del que ens diu, l'estricta necessitat de la paraula poètica com un pòsit de les copes de vi que hi reflecteix. Som davant d'una de les grans poetes de la Barcelona del canvi de segle. Estimula que ens regali històries com les que destil·len els seus versos.