• Imprimir

Entrevista: Laurent Cantet i François Bégaudeau Director i protagonista de 'La clase', pel·lícula francesa guardonada amb la Palma d'Or de Cannes que s'estrena avui

"Mirant amb lupa una classe es veu què passa a la societat"

Bernat Salvà

François Bégaudeau (a dalt a l'esquerra) i Laurent Cantet (dreta), amb els alumnes de 'La clase', que són estudiants d'un institut parisenc i van anar a Cannes a presentar el film
CHRISTIAN HARTMANN / REUTERS

Després de 22 anys de veure viatjar la Palma d'Or a altres països, França es va endur el guardó principal del passat Festival de Cannes gràcies a La clase, que arriba avui a les pantalles catalanes. Va ser gràcies a Laurent Cantet, prestigiós realitzador que, amb un estil realista i auster, sovint amb actors no professionals, ha proposat interessants retrats i reflexions sobre diferents aspectes de la realitat. Mentre treballava en una nova pel·lícula sobre l'ensenyament, Cantet va trobar el llibre La classe, de François Bégaudeau (editat en català per Empúries) i, a més d'adaptar-lo a la pantalla, ha donat el paper protagonista al seu autor, professor de secundària durant molts anys. Un grup d'estudiants de París, triats en un petit càsting al mateix institut on estudien i han rodat, en són els intèrprets. El director i el protagonista parlen d'aquesta pel·lícula, rodada majoritàriament entre les parets d'una classe amb tres càmeres, que també representa França als Oscars.

Per què aquest títol (en francès Entre les murs)?

L.C.: Hem rodat entre les parets de l'escola, però en realitat són travessades contínuament per tot el que passa a l'exterior, i mirant amb una lupa una classe, un trosset petit d'aquest món, s'arriba a captar el que passa a escala més gran a la societat. L'escola és el lloc on la majoria de nosaltres hem esdevingut el que som i també és allà on es fabrica la societat. Era interessant mirar quina mena de societat estem construint.

Hi ha molts clixés sobre els alumnes actuals. ¿Heu tingut la intenció de desmentir-los?

L.C.: El més interessant de rodar una pel·lícula o escriure un llibre per reflexionar sobre un tema determinat és suspendre totes les ideologies i les respostes, i intentar començar des de zero i observar. La clase, amb aquests alumnes francesos de diferents races, àrabs, negres, xinesos..., és un reflex de la França actual. Si al final de la pel·lícula algú pensa que hi ha conflictes i tensions racials a la França d'avui en dia, crec que no l'ha entès bé. Per mi, el que la pel·lícula mostra gairebé sense voler és que hem aconseguit conviure plegats.

¿Li ha resultat difícil interpretar-se a si mateix, François?

F.B.: No, no se m'ha fet estrany, perquè quan fas aquesta feina interpretes un professor cada matí. Fer-ho davant d'una càmera no hi canvia gran cosa, no és més complicat. El que passa a La clase s'assembla molt al que jo he conegut com a professor.

¿Ha tingut alguna classe com la de la pel·lícula?

F.B.: Sí, jo he ensenyat en escoles que són encara més populars, amb alumnes que estan entre les capes més desfavorides de la societat. A França, igual que en altres països, hi ha una mena d'estratificació racial: com més baixa és la classe social, més negres, àrabs i xinesos et trobes. L'institut on vam rodar és d'un barri de París més burgès, més barrejat, on hi ha classes populars i una petita burgesia.

¿Les situacions i conflictes que es plantegen a la pel·lícula, li són familiars?

F.B.: He conegut moments que s'hi assemblen una mica, però el conflicte amb un alumne que apareix a la pel·lícula no l'he viscut. És estrany que a la realitat s'arribi a aquest extrem, no es pot considerar representatiu de l'escola francesa. Rarament s'arriba a la violència.

¿En la seva opinió, de vegades cal un càstig dur o s'han de tenir en compte les circumstàncies que han portat un alumne a actuar malament i les conseqüències negatives del càstig?

F.B.: És un debat que no té solució. Hi ha moments que cal expulsar un alumne que s'ha portat malament i s'ho mereix, i al mateix temps, l'expulsió és injusta. Jo penso com a la pel·lícula. Hi ha qui diu que cal expulsar tothom, però no és una solució. I després hi ha la gent que de vegades és una mica massa indulgent, que ho deixa passar tot, i això tampoc soluciona res.

En tot cas, ¿està d'acord amb la manera d'actuar del professor que interpreta?

L.C.: El que hem tingut clar des del principi és que no volíem filmar un professor perfecte, no volíem fer El club dels poetes morts: el professor formidable, que se'n sortirà amb tots els alumnes... F.B.: Això no és real. Quan vaig escriure el llibre, precisament vaig intentar mostrar els moments de feblesa del professor, no els moments que tot surt bé. M'agrada aquest professor que també és feble, contradictori, humà...

Els alumnes de La clase tenen veu, no estan sotmesos a una escola autoritària.

F.B.: Durant molts anys, l'escola per a l'alumne ha estat "Treballa i calla", i avui en dia pot fer valer el dret a respondre. Hem creat una escola que permet als alumnes expressar-se. Jo prefereixo aquesta escola, i deixar en tot cas la darrera paraula per a l'autoritat. Però mai s'arriba al cas invers, que uns alumnes facin expulsar un professor. Es diu sovint que els alumnes tenen més poder que els professors, però això és lluny de la veritat.

De tota manera, l'escola francesa sembla molt igualitària.

L.C.: François Bégaudeau té una relació molt particular amb els alumnes, una mena de contracte igualitari que molts professors no estarien disposats a acceptar. No estem davant d'una representació de l'escola en general, sinó d'un professor en particular, i per això em va semblar interessant demanar a François Bégaudeau que interpretés el seu propi paper.

Com va triar els alumnes?

L.C.: Tots els adolescents que apareixen a la pel·lícula són alumnes de debò. Jo tinc el costum de treballar amb actors no professionals, perquè tinc una forma de filmar en què no sóc jo qui diu què han de fer o dir els intèrprets, són ells que treballen amb mi per construir el seu personatge, elaborar els seus diàlegs... És un moment de treball que m'apassiona. Ens coneixíem molt bé perquè vam treballar junts tots els dimecres durant un any escolar, vam arribar a un grau d'intimitat que ens permetia una gran comunicació.

'La clase' fa pensar en un altre referent del cinema francès sobre les escoles, Ser i tenir.

L.C.: Realment no m'agrada aquesta pel·lícula. Per mi, el professor protagonista representa tot el que no m'agrada d'un professor. Té un poder enorme, i l'utilitza. F.B.: A mi tampoc m'agrada. I afegiria una altra cosa: és una pel·lícula nostàlgica, que parla d'un tipus d'escola que ja no existeix. En queden algunes, però són molt minoritàries. És lícit fer pel·lícules nostàlgiques, però el que jo he volgut és justament captar alguna cosa de la França contemporània. Si mires els darrers tres grans èxits de públic del cinema francès, et trobes que són pel·lícules nostàlgiques: Bienvenidos al Norte [estrenada a les nostres pantalles fa una setmanes], Els nois del cor i Amélie, i també hi ha hagut aquest èxit formidable per a un documental de Ser i tenir. Això diu molt del nostre país, no necessàriament s'han de fer pel·lícules sobre el present, com si no ens resultés confortable.