• Imprimir

Avui es commemora el centenari de Joseph Losey, el director d''El missatger',

Encisador i esparracat Losey

Esteve Riambau

El director nord-americà Joseph Losey en l'última visita a Barcelona, l'octubre de 1983, uns mesos abans de morir
ROBERT RAMOS

Joseph Losey pertany a la mateixa generació que Elia Kazan o Nicholas Ray i la seva vida va discórrer en paral·lel als avatars d'un segle que va viure intensament. Films com El servent, Rei i pàtria, El missatger, L'assassinat de Trotski o Les rutes del sud deixen constància de la importància d'aquest cineasta que avui hauria complert cent anys. Culte, lúcid i compromès, deia que un film és com un gos: "El cap és la indústria i la cua és l'art. I molt poques vegades és la cua la qui remena el gos".

Nascut a La Crosse (Wisconsin), va assistir a la mateixa escola que Nicholas Ray i també va compartir amb ell -i amb Kazan- una passió pel teatre prèvia al salt darrere les càmeres. Losey va tenir en Bertold Brecht un mestre de luxe, primer a Alemanya i anys desprès als Estats Units, on ambdós dirigirien una adaptació de Gaileo Galilei protagonitzada per Charles Laughton.

El seu debut a la pantalla, El noi dels cabells verds (1948), també denunciava la intolerància amb una metàfora sobre la persecució anticomunista iniciada a Hollywood un parell d'anys abans. La citació del Comitè d'Activitats Antiamericanes que ell mateix va rebre el 1951 el va sorprendre a Itàlia, mentre rodava El merodeador. Va decidir no tornar al seu país, es va instal·lar a la Gran Bretanya i signà els seus següents films amb pseudònim.

El criminal (1960) i Eva (1962) li van atorgar un reconeixement internacional que culminaria amb l'èxit d'El servent (1963). Primera de les seves col·laboracions amb el recentment desaparegut Harold Pinter, aquest film aborda la lluita de classes des d'una perspectiva consolidada amb Accident (1967) -també amb Dirk Bogarde com a protagonista- i El missatger (1970). El Gran Premi que aquest magnífic melodrama va obtenir a Cannes acompanyat d'un altre blacklisted -Dalton Trumbo, per Johnny va agafar el seu fusell- li va permetre presidir el jurat de l'any següent. Un dels concursants era Elia Kazan, amb Els visitants, i Losey li va passar factura per la seva delació d'antics camarades durant la creuada anticomunista contra Hollywood.

'Modesty Blaise'

Compromès però gens dogmàtic, el cineasta nord-americà era capaç de dirigir Modesty Blaise (1966), versió femenina de James Bond amb abundants dosis d'ironia, immediatament després de rodar Rei i pàtria, una aspra denúncia antimilitarista ambientada a la Primera Guerra mundial i sense canviar de protagonista: Dirk Bogarde, el seu actor fetitxe. L'èxit de Cannes li va permetre abordar projectes més ambiciosos, però sempre fidels al seu esperit crític.

Si L'assassinat de Trotski (1972) recreava la mort del dissident comunista a mans del català Ramon Mercader amb Richard Burton i Alain Delon com a protagonistes, l'astre francès interpretava Mr. Klein (1976), una recreació històrica de la persecució dels jueus a París sota l'ocupació nazi. Aquest contacte amb França el portà també a dirigir Les rutes del sud, seqüela apòcrifa de La guerre est finie amb Jorge Semprun també com a guionista i Yves Montand en el mateix paper del vell militant a l'exili que torna a Catalunya els darrers dies del franquisme. Losey va rodar algunes escenes d'aquests film a Barcelona sense mai oblidar, tanmateix, la seva passió pel teatre.

Va dirigir una adaptació de Casa de nines d'Ibsen en versió de David Mercer i amb Jane Fonda com a protagonista. També es va servir de la col·laboració de Tom Stoppard en el guió d'Una anglesa romàntica i va rodar una nova versió de Galileo Galilei, la seva primitiva incursió teatral, ara amb Topol en el paper principal. Ambiciós, Losey també es va atrevir amb Don Giovanni, una sumptuosa transposició a la pantalla de l'òpera de Mozart amb Ruggero Raimondi com a protagonista i que recentment s'ha pogut veure als cinemes Verdi de Barcelona.

Superat pel repte d'alguns d'aquests ambiciosos projectes, el cineasta nord-americà no va poder dur a terme dos dels seus somnis més cobejats. Un era un film amb Maria Callas, el retrat fictici d'una actriu que intenta recuperar els seus anys de glòria. La cantant li va agrair l'oferta però li va dir que encara no tenia l'edat adient per encarnar aquest personatge crepuscular. Tampoc va quallar el seu projecte de dur a la pantalla A la recerca del temps perdut. Harold Pinter era, un cop més, l'autor del guió però Losey no se'n va sortir. Luchino Visconti, que havia coincidit amb ell al Palmarès de Cannes amb Mort a Venècia, tampoc va tirar endavant la seva versió i va ser l'alemany Volker Schlöndorff qui finalment va superar el repte.

Losey, en canvi, va acabar la seva trajectòria amb dos films més modestos. La truita (1982), amb Isabelle Huppert com a protagonista, consolidava els seus vincles amb França, i Vapors (1985) tornava al món del teatre amb una obra de Nell Dunn que transcorre íntegrament a l'interior d'una sauna, espai per a lluïment de grans actrius com Vanessa Redgrave o Sarah Miles. El cineasta va morir el juny del 1984, poc després del rodatge, i no va poder veure el film estrenat, però en unes notes pòstumes deixava clara la seva intenció: "Que el film tingui un aspecte encisador i, malgrat tot, esparracat, però també elegant i, en cert sentit, nostàlgic". Com bona part de tota la seva obra.