• Imprimir

ElComentari

Viatges Allen

Jordi Costa

Abans de Nadal vaig veure a la premsa l'anunci d'una agència de viatges que proposava un paquet promocional en el qual, juntament amb el preu del desplaçament i l'estada a l'hotel, s'incloïa l'entrada a un concert de la banda que compta amb Woody Allen com a clarinetista. Evidentment, només es feia esment d'Allen i el seu clarinet. No hi entenc de jazz -ni de moltes altres coses-, però em refio dels amics que sí que hi entenen i consideren que Allen és un instrumentista més aviat discret. En principi, cap problema amb el fet que un instrumentista discret sigui reclam publicitari d'una agència de viatges. De fet, fa uns anys, quan un havia de viatjar a Nova York per veure Woody Allen tocant el clarinet, els concerts ja funcionaven com a part de l'oferta turística de la ciutat. El problema és quan els concerts d'Allen comencen a ocupar espai a les pàgines d'informació cultural: llavors és quan un té la impressió que, o bé s'estan traient les coses de mida, o bé l'ona expansiva del que podríem anomenar tanoquisme cultural està a arribant a una fase fora de control.

Potser Allen s'està convertint en el pioner d'una transformació que em resisteixo a apreciar: la d'icona cultural en una mena de monument mòbil de si mateix, la versió dinàmica del gòlem estatuari que el mateix Allen té a Oviedo. De fet, potser ha arribat el moment de revisar la filmografia d'Allen prescindint d'ulls cinèfils i aplicant ulls turístics: en definitiva, el camí des d'aquella postal urbana (Manhattan), que construïa una enriquidora mitologia del lloc, fins a aquesta recent Vicky Cristina Barcelona, que sembla celebrar la seducció del prejudici cultural i el tòpic heretat.