• Imprimir

Entrevista: Dany Boon Director i actor de 'Bienvenidos al Norte', el film més vist de la història del cinema francès

"La riquesa està en la relació amb els altres"

Bernat Salvà

Dany Boon (dreta), director i actor de 'Bienvenidos al Norte', reparteix correu amb Kad Merad
HIRSCH / PATHE / WANDA FILMS

Ni Luc Besson, ni els mestres de la Nouvelle Vague. La pel·lícula francesa més vista de la història en sales de cinema és una petita producció estrenada l'any passat a França, Bienvenidos al , que arriba avui a les nostres pantalles. Un directiu de Correus destinat a Bergues, petita població del departament Nord - Pas de Calais, és el protagonista d'aquesta comèdia que basa part del seu humor en les confusions lingüístiques provocades pel dialecte ch'timi. Més de vint milions de francesos l'han anat a veure, una xifra només superada per la producció de Hollywood Titanic. Dany Boon, fill d'una "meravellosa ch'ti" , és el director, el guionista i un dels intèrprets principals d'aquesta pel·lícula.

La pel·lícula està dedicada a la seva mare. Va ser ella qui el va inspirar?

Sí, em vaig inspirar sobretot en la meva mare. Ella em va educar amb aquesta manera de ser dels personatges. També em baso en altres membres de la meva família. Per exemple, el meu tiet-avi tocava el carilló a Bergues, i jo mateix vaig aprendre a tocar-lo quan era nen. Tot això va quedar en el meu esperit, i tenia ganes de parlar-ne a través d'una pel·lícula. Volia retratar la humanitat dels personatges, aquesta manera de ser oberta al món i generosa...

Per què pren com a punt de vista de la història el d'un francès del sud que arriba a Nord - Pas de Calais?

No volia fer una pel·lícula del Nord que parlés de gent del Nord, amb personatges que es miren el melic. Era important la mirada d'una persona exterior per fer una història universal.

Quan Philippe, el director d'oficina de Correus, se'n va cap al Nord, sembla que se'n vagi a la guerra. ¿Es té aquesta visió tan negativa a França, de la seva regió?

Sí, és completament real, no està exagerat. Durant anys he sentit a dir que al Nord hi ha menys llum, que fa molt més fred...

¿El gran èxit de la seva pel·lícula ha ajudat a canviar aquesta imatge?

Sí, ha canviat la visió de la gent sobre la regió, i també l'orgull de la gent del Nord. El turisme ha pujat, i fins i tot els productes de la regió es venen més a fora.

Per què ha tingut aquest èxit tan gran? Hi ha algun ingredient secret?

No, realment no hi ha cap secret, ni truc, simplement hi ha hagut una confluència de feina i sort. Sense voler, perquè quan es vol no s'aconsegueix mai, hem donat resposta a una necessitat del públic. La pel·lícula és divertida, sense estar influenciada pel cinema de Hollywood. Explica una història molt simple, però alhora és divertida i emotiva. Jo crec que l'equilibri entre aquest humor i emoció ha tocat el cor de la gent. També és un vehicle de grans valors humanístics, en què la gent es reconeix, que es poden resumir en el fet que la qualitat de vida no es troba en la riquesa material: la riquesa només existeix a través de la relació amb els altres.

Els grans èxits del cinema francès dels darrers anys són films nostàlgics: Els nois del cor, Ser i tenir... Hi ha qui diu que el seu també ho és. Hi està d'acord?

No, no crec que sigui nostàlgic. Potser en tot cas en el sentit que els personatges estan inspirats en gent que vaig conèixer a la meva infantesa; sovint els artistes s'inspiren en la seva infantesa . Però la pel·lícula parla de gent que existeix, és un film molt realista.

¿El ch'timi és un dialecte o una llengua?

És un dialecte, però efectivament va ser una llengua, que va formar part del picard, que a l'època medieval estava estès a la meitat nord de França. De fet, el ch'timi és el resultat d'una evolució del picard. Potser el parlen uns quatre milions, tot i que no parlen tots exactament com a la pel·lícula.

La pel·lícula s'ha estrenat a molts països, a Alemanya, Gran Bretanya... ¿S'ha ressentit molt dels acudits que es perden en la traducció?

No, ha estat molt ben acollida. He estat a Alemanya, al Canadà, Itàlia... He compartit projeccions amb públic d'aquests països, i la gent reia, perquè la pel·lícula té un costat universal que se m'ha escapat fins i tot a mi. No m'esperava que funcionés tan bé a l'estranger.

Fer una pel·lícula com la seva a l'Estat espanyol és difícil. Hi ha massa tensions i susceptibilitats lingüístiques i nacionalistes.

A França també, hi ha els bretons, els bascos, els corsos..., però al Nord no. Hi ha una identitat molt forta, una cultura molt marcada, però més oberta al món i acollidora que no pas independentista.