• Imprimir

Gus Van Sant filma els darrers anys de l'activista Harvey Milk, amb Sean Penn i Josh Brolin en els papers principals

Radiografia d'una icona gai

Carlos Losilla

Sean Penn es fica en la pell de l'activista Harvey Milk
UNIVERSAL

El 27 de novembre de 1978 es va produir un doble assassinat a la ciutat de San Francisco. Un exregidor de l'Ajuntament, anomenat Dan White, va irrompre a l'edifici i va acabar a trets amb la vida de l'alcalde George Moscone i, tot seguit, de l'activista i polític Harvey Milk, lluitador pels drets dels homosexuals i també membre del consistori. Què va passar abans d'aquell dia i per què les coses van arribar a aquest punt? Això i molt més és el que intenta explicar Mi nombre es Harvey Milk, el darrer treball del director Gus Van Sant, que avui s'estrena a les nostres cartelleres i que ja ha començat a acaparar un munt de guardons als Estats Units.

La crítica de Nova York, per exemple, l'ha considerat el millor film de l'any, i ha premiat igualment la feina dels actors Sean Penn i Josh Brolin, que donen vida, respectivament, als personatges de Milk i White. Les candidatures dels Independent Spirit Awards, cada cop més prestigiosos, han reconegut la tasca de Penn, que es perfila com un dels possibles candidats a l'Oscar al millor actor d'aquest any, i la de James Franco, que interpreta el primer amant de Milk, així com el guió de Dustin Lance Black i la fotografia de Harris Savides. I aquest diumenge se sabrà si Penn aconsegueix o no el Globus d'Or al qual està nominat i al qual també opten altres pesos pesants del cine nord-americà, com ara Brad Pitt (per El curioso caso de Benjamin Button) o Leonardo DiCaprio (per Revolutionary road).

Els esforços de Van Sant

Mi nombre es Harvey Milk, estructurada en bona part com un flash-back, es mou entorn una figura molt típica del cine hollywoodià més comercial, un self made man que el 1972 es trasllada a San Francisco des de Nova York, la seva ciutat natal, i poc a poc pren consciència política de la seva condició d'homosexual, fins al punt d'esdevenir regidor, així com tota un icona gai gràcies a la seva habilitat com a orador. A partir d'aquí, el gran perill d'un projecte com aquest era caure en l'hagiografia d'un personatge tan seductor, i Van Sant ho intenta evitar per tots els mitjans, encara que únicament ho aconsegueixi a mitges. D'una banda, contraresta la mitificació del personatge tot confrontant-la amb imatges de noticiaris i filmacions del període recreat, però també portant-la fins al final, transformant Milk en una mena de Jesús que surt del no res, comença una vida pública des de l'anonimat i acaba sacrificant-se per la causa.

D'una altra, però, l'estratègia no funciona del tot, ja que es mostra incapaç de defugir les convencions d'aquests tipus de biopics i no sap trobar la manera adient de filmar una història tan complexa, que no només té a veure amb la política i els arquetips sexuals, sinó també amb la seva representació cinematogràfica.

S'ha de dir que en principi Van Sant semblava el cineasta més dotat per dur a terme un projecte com aquest. A Elephant (2003), va saber recrear la matança de Columbine amb to lacònic i estilitzat, molt proper a l'abstracció de les seves millors pel·lícules, de Gerry (2002) a Paranoid park (2007) passant per Last days (2005). En aquest darrer títol, una altra figura pública, Kurt Cobain, li servia d'excusa per elaborar un discurs molt depurat sobre l'oposició entre la bellesa dels cossos juvenils i l'amenaça constant de l'envelliment i la mort.

'Drugstore cowboy'

Mi nombre es Harvey Milk, en canvi, seria una mena de barreja d'aquest tema amb alguns altres sorgits dels seus treballs primerencs, com ara Drugstore cowboy (1989) o El meu Idaho privat (1991), on intentava una recreació impossible de la contracultura dels anys setanta a partir dels seus arquetips, com si es tractés de fer reviure una terra mítica davant els ulls de l'espectador contemporani. Aquesta, en efecte, és l'originalitat del seu darrer treball, i el que li confereix un sentit a l'interior de l'obra de Van Sant. Però, contemplada fora d'aquest context, Mi nombre es Harvey Milk no és res més que una pel·lícula correcta, que intenta subvertir els tòpics de Hollywood des de dintre però queda finalment atrapada en la seva condició de producte de prestigi.