• Imprimir

Mor a Londres als 78 anys el dramaturg i premi Nobel de literatura Harold Pinter, l'autor de teatre anglès més important de la segona meitat del segle XX

Mestre de l'amenaça

Andreu Gomila

Harold Pinter fotografiat a Barcelona el 29 d'octubre del 1996, quan va venir a la ciutat per veure la representació al Mercat de les Flors de la seva obra 'Ashes to ashes'
ROBERT RAMOS

"Crec que malgrat les enormes dificultats existents, una determinació intel·lectual ferma, coratjosa i obstinada per definir, com a ciutadans, l'autèntica veritat de les nostres vides i les nostres societats és una responsabilitat crucial que recau sobre tots nosaltres. És, de fet, una obligació. Si aquesta determinació no la integrem en la nostra visió política, ja no ens queda cap esperança de recuperar el que gairebé hem perdut del tot: la dignitat humana". Amb aquestes paraules, Harold Pinter tancava el seu discurs d'acceptació del premi Nobel de literatura el 7 de desembre del 2005. Havia flagel·lat els EUA durant el 80% del parlament, havia parlat de l'art, la veritat i la política, però deixava, tot i el paisatge desolador que havia dibuixat, una porta oberta final per a l'esperança. Ell, mestre de la foscor, de personatges que es troben perduts en una existència que no comprenen, demanava dignitat, un atribut que no es va cansar mai de buscar, des d'aquella Ruth de Tornar a casa, que la desitja com el bé més preuat de la seva existència, fins als Robert, Jerry i Emma de Traïció, que l'ambicionen com a única via possible per sobreviure en un mar de mentides. Retirat pràcticament de la vida pública des de fa tres anys, la llum de Pinter s'apagava el dia 24 passat per culpa d'un càncer que l'havia fet tornar a la poesia, editada aquí en castellà. Havia rebut les més altes distincions i havia denunciat tot el denunciable, però, per sobre de tot, havia esdevingut el dramaturg anglès més important de la segona meitat del segle XX i, qui ho sap, amb el permís de Thomas Bernhard, Tom Stoppard o Arthur Miller, el millor de l'últim mig segle. I no va tenir una vida gens fàcil.

Pinter, nascut el 1930, va criar-se en un barri obrer de Londres i va començar guanyant-se la vida com a actor itinerant per Irlanda i el Regne Unit. No va ser fins al 1964 que aconseguiria triomfar al West End. Tornar a casa rebria les crítiques més elogioses que un home de 34 anys, bregat a baix i a dalt de l'escenari, podia esperar. Sis anys enrere només, l'estrena de Festa d'aniversari havia estat un desastre total, amb funcions en què es podien comptar els espectadors amb els dits de les mans. Si no hagués estat per la crítica de Harold Hobson a The Sunday Times, que parlava del talent "original, pertorbador i cridaner" de Pinter, potser no estaríem parlant de la mort d'un gran dramaturg.

A Barcelona

Pinter ha marcat una època en el teatre modern i fins i tot s'utilitza l'adjectiu pinterià per parlar d'uns diàlegs aparentment anodins, però que amaguen dins seu unes tensions potentíssimes que aboquen els personatges a lluites mortals. Importa el que diuen, encara que quan veiem una obra del dramaturg ens hem de fixar en el que no diuen, el que amaguen. Per això és tan difícil muntar amb excel·lència una peça seva.

Com deia Michael Caine en una entrevista amb aquest diari (AVUI, 14-10-2007), "Pinter és el mestre de l'amenaça, de retratar l'amenaça latent". I és que els seus personatges ens sotgen, així com ell vigilava de prop tot el que l'envoltava. "No hi ha gaires diferències entre el que és real i el que és irreal, ni entre el que és veritat i el que és fals. [...] Com a escriptor mantinc això [que vaig escriure el 1958], però com a ciutadà no puc fer-ho", va escriure Pinter. Des que va començar a gaudir de certa projecció pública no va deixar de denunciar les injustícies que els governs occidentals cometien arreu del món.

"Explico històries de personatges que tinguin la seva pròpia vida, perquè si no, les obres serien mentida", va explicar el dramaturg en una visita que va fer a Barcelona l'octubre del 1996. Va venir amb la companyia anglesa que va muntar Ashes to ashes al Mercat de les Flors. Era la Tardor Pinter, que ell sempre recordaria, tant en entrevistes com en reculls biogràfics, ja que en tres mesos es van veure a Barcelona deu obres seves, des d'El porter a No man's land. D'aleshores ençà les seves peces han caigut a poc a poc a la ciutat. Tornar a casa, amb direcció de Ferran Madico, va ser l'última que va fer temporada (2007, TNC i CAER). I el Teatre Lliure prepara per al març que ve Traïció, amb direcció de Carles Alfaro. El muntaplats i Vells temps són altres textos seus que s'han vist a Barcelona.

Només Bernhard haurà deixat de respirar amb la consciència tan tranquil·la com la de Pinter. Sempre a l'aguait, somrient i amenaçant alhora, el dramaturg anglès ens llega una obra teatral sòlida i una poesia que encara hem de descobrir i explorar amb profunditat. Esperem, com diu al poema Death may be ageing (La mort deu ser fer-se vell), que la mort no ens desarmi amb la seva "llum lúcida".