• Imprimir

Dijous arriba a La Villarroel 'Hikikomori', de Jordi Faura, una reflexió sobre els adolescents nipons que s'aïllen del món que els envolta

Japonesos solitaris

Teresa Bruna

Georgina Latre i Jordi Martínez són Akane, de la tribu de les 'kogals' i Paul, la mirada occidental al Japó de l'obra
PILAR AYMERICH

Jordi Faura és un dels joves autors més brillants del nostre país. Reconegut amb diversos guardons literaris, entre ells el premi Ramon Vinyes de teatre i el premi de teatre Ciutat de València per Hikikomori, és també un dramaturg que adapta les seves obres. Amb un discurs ordenat i concís, els seus textos, i concretament Hikikomori, s'inclouen entre la narrativa de teatre més contemporània que s'està fent per Europa, que té com a característiques un únic decorat minimalista i situacions directes, sense flash-back. Comparteix la direcció de l'espectacle amb Abel Coll.

Els hikikomori -aïllament, en japonès- són adolescents que opten per viure tancats en una habitació, amb l'única comunicació externa que els aporta el televisor i internet. Ja són 1.200.000. "Vaig descobrir el fenomen per atzar i em va portar a investigar el Japó, la seva cultura, fòbies i obsessions.", diu Faura.

Paul (Jordi Martínez) és la veu occidental de l'espectacle. "Representa la mirada europea a aquest país on hi ha un xoc entre la cultura tradicional i el Japó ultramodern. Aquest xoc crea una societat amb un tempo vital diferent del nostre", diu.

Faura retrata una altra fòbia: la tribu urbana de les kogals, que situa en el mateix nucli familiar: "Són noies que venen calces brutes per comprar-se roba molt sofisticada, comprar-se aparells de tecnologia puntera i, sobretot, per pagar-se les operacions que a poc a poc les transformen físicament en occidentals", explica. Les kogals accepten cites compensades, una forma de prostitució camuflada, per obtenir més diners. Per a l'autor, són molt lluny de bandes d'aquí, com els gòtics. "Només coincideixen en el fet que per als altres van disfressats. Les kogal vesteixen amb un cromatisme portat a l'extrem. El maquillatge és molt exagerat". Les motivacions també són diferents: "No hi ha res semblant a Occident". Georgina Latre és Akane, la kogal germana de l'hikikomori.

Hi ha set personatges i sis actors: "L'hikikomori és l'absent. Ell està tancat però esdevé eix i motor de tot el que passa. Al teatre funciona bé, hi ha el precedent de Godot. Ells s'aïllen de la societat i nosaltres parlem del món que els envolta, del que han triat deixar", diu Faura, que destaca el caràcter de reflexió de l'obra: "Moltes tribus es mouen pel mateix: el fracàs escolar i la pressió que reben des de fora, de cara a la competitivitat. No ho suporten i cadascú ho projecta d'una manera diferent. N'hi ha que convoquen al suïcidi a través d'internet. Es fiquen en un cotxe, encenen una estufa i moren. No pateixen i es troben per morir junts perquè la mort els fa por", continua.

La síndrome de Diògenes

L'autor ens explica que els hikikomori tenen una dèria afegida que els apropa a la síndrome de Diògenes: "Tot el que els donen -plats de plàstic, gots, restes de menjar...- s'ho queden, de tal manera que l'habitació esdevé una gran deixalleria".

Els altres personatges són els pares (Àngels Poch i Mingo Ràfols); Hikari i Kasumi (Enric Rodríguez i Pau Vinyals), els amics de l'hikikomori que vénen de tant en tant a posar-lo al dia del que passa a l'Institut. No poden entrar: "Ningú no pot entrar a l'habitació. Parlen des de la porta. La mare també ha de deixar el menjar a la porta i, fins que no marxa, el noi no surt a buscar-lo", ens diu.

Alerta: Conrad Son ha impulsat a través d'internet un espai per comprar calces brutes. Esperem que només sigui una anècdota!