• Imprimir

Arriba a la cartellera 'Il Divo', retrat en clau de sàtira del polèmic polític Giulio Andreotti. Juntament amb 'Gomorra', ha impulsat el ressorgiment del cinema italià

La sàtira al poder

Bernat Salvà

L'actor Toni Servillo, al centre, en el paper de Giulio Andreotti, envoltat de parlamentaris esverats en una escena d''Il Divo'
WANDA FILMS

Cannes va ser testimoni, el maig passat, de l'estrena internacional de dues pel·lícules italianes, Gomorra i Il Divo, que han fet parlar molt. Si la pel·lícula sobre la Camorra ha posat més focus sobre Roberto Saviano, autor del llibre en què es basa i condemnat a mort per l'organització criminal, Il Divo ha aconseguit indignar (almenys segons el director) un dels homes més impertorbables del món.

Tots dos films tenen diversos elements en comú: estan protagonitzats per Toni Servillo, han recollit guardons a Cannes i altres llocs (incloent-hi el Premi Europeu a la millor pel·lícula per a Gomorra) i parlen (en el cas d'Il Divo de forma més indirecta), del crim organitzat a Itàlia. També comparteixen l'honor de ser considerades responsables de la revifalla que viu el cinema italià: després d'anys en què només destacaven cineastes com Amelio o Moretti, dos joves directors nascuts el 1968 i el 1970, irrompen de cop al panorama internacional i guanyen premis.

Il Divo -un dels nombrosos sobrenoms que li van posar- és una sàtira protagonitzada pel polític italià més important de la segona meitat del segle XX, Giulio Andreotti. Set vegades primer ministre, 23 vegades ministre, reelegit al Parlament italià en 15 legislacions consecutives... Andreotti representa com ningú el poder a Itàlia. La seva complexa personalitat i els nombrosos escàndols en què s'ha vist implicat, que l'han portat en diverses ocasions davant dels tribunals, són objecte d'un film exemplar que reflecteix molt bé la definició que en va fer l'escriptora i política Oriana Fallaci: "El veritable poder no necessita arrogància, ni una barba espessa, ni una veu aterridora. El veritable poder t'estrangula amb llaços de seda, amb encant i intel·ligència".

Supervivent

La pel·lícula ens presenta un Andreotti ja gran, a principis dels noranta, quan està a punt d'assumir el seu setè mandat. Manté una relació simbiòtica amb el poder, i ha sobreviscut, immutable, a batalles electorals, massacres terroristes i enemics de tota mena. L'humor de la pel·lícula prové tant de la interpretació hieràtica, solemne, de Servillo, com d'un guió que aprofita intel·ligentment les declaracions del personatge al llarg de la seva vida, una veritable mina. Seves són frases com "A les novel·les policíaques, sempre es troba el culpable; a la vida real, gairebé mai passa", o "Sé que sóc un home mitjà, però quan miro al meu voltant, no veig cap gegant". Però la Màfia, el contrapoder més important a Itàlia, s'interposa en el seu camí.

Paolo Sorrentino, conegut a casa nostra per Les conseqüències de l'amor, feia anys que volia escriure i dirigir una pel·lícula sobre Andreotti. "El primer que cal dir d'ell és que la seva pel·lícula preferida és El doctor Jeckyll i Mr. Hyde", destaca el cineasta. Les claus que va trobar per sintetitzar l'extensíssima i contradictòria bibliografia sobre el polític són el text esmentat d'Oriana Fallaci, d'una banda, i, de l'altra, Margaret Thatcher, que el definia com algú convençut que "un home amb principis està condemnat a ser la riota de tothom".