• Imprimir

Manoel de Oliveira celebra demà el seu centenari amb el rodatge d'un nou film, 'Singularitats d'una noia rossa', que s'afegeix als més de 50 títols que ha dirigit

Filmar als 100 anys

Esteve Riambau

Manoel de Oliveira celebrarà els 100 anys rodant el film 'Singularitats d'una noia rossa', coproduïda per l'empresa catalana Eddie Saeta
EDDIE SAETA

Manoel de Oliveira compleix demà cent anys i ho celebra de la millor manera possible: rodant una nova pel·lícula, que s'afegeix als més de cinquanta títols que ha dirigit des del seu debut, el 1931, amb el documental Douro, faina fluvial. El cineasta portuguès, l'únic supervivent dels que van començar la seva trajectòria a l'època muda, ha realitzat el gruix de la seva obra durant els darrers trenta anys, quan Amor de perdição (1979) i Francisca (1981) van rellançar una segona joventut d'aquest realitzador, des de llavors incansable.

De fet, els més de vint anys que separen Aniki-Bóbó (1942), el seu primer llargmetratge, del segon, Acto de primavera (1963) no auguraven un futur tan actiu com el que després va desenvolupar aquest cineasta inclassificable. Far d'un país amb escassa tradició cinematogràfica, com Ingmar Bergman i Carl T. Dreyer podien ser-ho a Suècia i Dinamarca, Oliveira ha desenvolupat una obra absolutament personal que cavalca entre clàssics de la literatura portuguesa, mites universals i una posada en escena a contracorrent de la narrativa cinematogràfica tradicional.

Alguns dels seus millors títols ultrapassen el metratge habitual, amb les més de set hores de Le soulier de satin i les quatre i mitja d'Amor de perdição al capdavant. Aquesta fecunditat, multiplicada per un ritme de gairebé un film per any, no li ha impedit conjugar la ficció amb curts i migmetratges documentals i l'aparició com a actor a Lisbon story, a les ordres de Wim Wenders. Molts dels seus films compten amb repartiments internacionals presidits per actors tan carismàtics com Marcello Mastroianni (Viatge al principi del món), Catherine Deneuve (O convento) i Michel Piccoli (Je rentre à la maison), però d'altres també recorren a estrelles locals tan fidels com Leonor Silveira, Luís Miguel Cintra i, en els darrers anys, el seu nebot Ricardo Trêpa.

Bases literàries

La literatura és a la base de moltes pel·lícules d'Oliveira. Paul Claudel (Le soulier de satin), Alvaro Carvalhal (Os canibais), Fiodor Dostoiewski (A divina comédia), Agustina Bessa-Luis (Vale abraão, O convento i O principio da incerteza), Madame de La Fayette (La carta) i José Regio (Mon cas i Quinto imperio) són alguns dels novel·listes que el realitzador portuguès ha portat a la pantalla sota un alè sovint romàntic però no exempt de tocs personals. Carn de festivals i cinemateques, els seus films porten l'estigma de minoritaris i seriosos, però poques vegades s'ha vist a la pantalla un gir tan ple d'humor com el d'Os canibais. Que a mitja pel·lícula els protagonistes es llancin a cantar òpera amagats darrere màscares d'animals és una provocació a l'alçada de les dels surrealistes. No és casual que, anys després, Oliveira retés tribut a Luis Buñuel amb Belle toujours, una revisitació de Belle de jour amb Michel Piccoli i Bulle Ogier en el paper que abans havia interpretat Catherine Deneuve.

Síntesi de totes les arts

Cineasta de la paraula, Oliveira ho és també de la puresa de les imatges. Com tants altres realitzadors autodidactes, va aprendre l'ofici com a espectador dels clàssics, i considera el cinema com una síntesi de totes les arts que engloba imatges, sons, paraules i música. Aquests elements són comuns al teatre, suport que ell sovint ha incorporat als seus films, però, en un article precisament titulat Repensar el cinema, ell mateix diu que, mentre que les imatges del teatre són reals, materials, el cinema és immaterial.

Eixos vertebrals

La por, la falta i el sexe són, segons João Bernard da Costa, director de la Cinemateca portuguesa, els eixos vertebrals de l'obra d'Oliveira. N'hi ha més. Una pel·lícula parlada aborda frontalment el terrorisme en un món on els idiomes no haurien d'implicar cap barrera. La conversa que mantenen, cadascú en la seva llengua, la francesa Deneuve, la portuguesa Silveira, la grega Irene Papas, la italiana Stefania Sandrelli i el nord-americà John Malkovich és, en aquest sentit, tota una definició de principis. La nostàlgia que destil·len Je rentre à la maison i Viatge al principi del món també resulta particularment emotiva i, si no es pot parlar de testament, és perquè Oliveira mai no ha plantejat retirar-se professionalment. "El dia que deixi de filmar, em moriré", va dir fa una dècada i, ara per ara, res no sembla aturar la seva carrera. El 23 de novembre va començar el rodatge de Singularitats d'una noia rossa, adaptació contemporània d'un relat breu d'Eça de Queirós sobre els infortunis d'una història d'amor protagonitzada per Ricardo Trêpa i Catarina Wallenstein. En la seva producció hi intervé la productora catalana Eddie Saeta.

Premiat en diversos festivals internacionals, encara que mai amb la Palma d'Or de Cannes, el Lleó de Venècia ni l'Ós de Berlín, el demà centenari Oliveira és objecte de retrospectives i homenatges en diverses filmoteques. La de Catalunya ha programat gairebé tota la seva obra i demà mateix projecta Espelho mágico i el curtmetratge Do visível ao invisível, dos dels seus títols més recents. Que ningú esperi, però, trobar-hi Oliveira. Està rodant el seu proper film i aquesta és la millor notícia per celebrar la seva eterna joventut.