• Imprimir

Art

Icones contemporànies

Ricard Mas / www.ricardmas.com

Què tenen en comú el guerriller comunista Che Guevara i el president electe dels Estats Units, Barack Hussein Obama? Ambdós són dues icones del nostre temps, com el logotip de Nike, la falç i el martell o -a escala local- l'ase català.

Una icona és una imatge; un símbol que substitueix l'objecte mitjançant la seva significació, representació o per analogia. Pura semiòtica. Una icona no diu res i alhora ho suggereix tot, de la mateixa manera que un símbol és una presència construïda damunt l'absència.

Les icones tenen origen religiós, per bé que la paraula grega eikon significa tan sols imatge. L'heràldica neix al segle XII amb un objectiu força pràctic: com que tots els senyors anaven amb armadura al combat, calia saber qui era qui en aquell macabre ball de màscares. Una barra, un arbre, una flor i els llinatges esdevenen icones. La litografia i el fotogravat, però, estendran l'heràldica al camp de la publicitat mitjançant seductors cartells i logotips.

L'Estat aprofitarà aquests avenços tecnològics per estendre la seva presència: el retrat del rei o del president de torn seran omnipresents, més enllà de la numismàtica i la pintura. Les campanyes electorals es basaran en rostres, com el de Hitler tot emergint d'un fons negre, a la seva primera contesa, el 1932.

Però no serà fins a la dècada dels seixanta que Andy Warhol donarà un nou sentit a la icona, tal com l'entenem avui dia. Warhol, abans de ser artista, va ser publicista. Per això no ens ha d'estranyar que pintés ampolles de Coca-Cola, bitllets de dòlar o llaunes de sopa Campbell's. Però la gran icona de Warhol és Marilyn Monroe: estableix les bases d'una nova religió, l'star-system dels mitjans de masses, amb ingredients com ara una vida mítica, una mort tràgica, potenciació del primer pla, colors llampants, esquematització gràfica fins a arribar a cert minimalisme que esborra el record de la persona viva i la converteix en objecte. Per norma general, les icones no miren als ulls de l'espectador, si ho fessin serien presentistes, i com a semidéus d'un sol ús són eterns, inabastables, omnipresents i banalitzables fins a l'absurd. No hi ha res tan flexible com la buidor.

Fixem-nos en dues icones separades per una generació: el Che Guevara i Barack Obama. Els principis esmentats no han variat gens. El Che va tenir una vida de lluitador, era el comandant dels desheretats. No importen les seves desavinences amb Fidel Castro, ni el paper del cap d'Estat cubà en el seu desgraciat destí. Una vegada mort el Che, Fidel es va encarregar d'elevar aquell dissident als altars, tot convertint-lo en un rostre present als bitllets de tres pesos, a les gegantines fotografies de propaganda institucional, a les parets de qualsevol racó... Una foto d'Alberto Korda, presa el 1960, va servir a l'artista irlandès Jim Fitzpatrick com a base per al seu cèlebre pòster en vermell i negre, publicat el 1968, un any després de la mort del guerriller. Tot partint d'aquí, qui no ha tingut penjada a la paret una imatge del Che? No importa el que signifiqui per a cadascú, més o menys ve a simbolitzar un cert esperit rebel. La gent, però, no penja a casa seva pòsters de Fidel Castro...