• Imprimir

ElComentari

Alguna cosa es cou en la cultura catalana

Ada Castells

En poc temps he topat amb tres declaracions que m'han fet pensar que alguna cosa està canviant en l'encrostat complex que pateix la cultura catalana.

En la presentació de les cartes Rodoreda-Sales, Montserrat Casals comentava que ja era hora que ens deixéssim estar de cofoismes i miréssim la realitat tal com és. Reclamava una aproximació crítica a com s'ha gestionat la cultura en el passat i exclamava que ja n'hi havia prou de dir-nos que tot va bé quan no és cert. Per il·lustrar aquestes paraules només cal tenir presents les últimes dades que ha ofert el Govern Balear: el 57,9% de la població de les Illes no pot anomenar ni un autor que escrigui en català. Ni un.

Casualitats de la vida, pocs dies després de la presentació de l'epistolari, m'arribava a les mans aquesta mirada crítica que reclamava Casals. Era El malestar en la cultura catalana, de Josep-Anton Fernàndez.

L'autor, tal com la mateixa Casals, ha viscut molts anys a l'estranger, i ens ofereix una mirada desacomplexada del que és la cultura catalana. Repassa el passat, constata errors d'eufòria impostada i reclama l'orgull de ser qui som sense intentar ser cap altra cosa.

Al pròleg de La construcció literària de Barcelona, Mita Casacuberta també alerta sobre el complex d'inferioritat quan "al davant sí que tenim una narrativa urbana de pes, sovint poc reconeguda".

Ja seria hora que abandonéssim l'adolescència i escoltéssim aquestes veus per anar pel món sense por de tenir grans a la cara ni, a l'altre extrem, sense la disfressa d'una normalitat que no existeix.