• Imprimir

Entrevista: Conor McPherson El dramaturg irlandès s'estrena a Catalunya a través d'un cicle de quatre obres que passaran per la Beckett

"La solitud té un gran potencial dramàtic"

Andreu Gomila

Conor McPherson és la gran promesa del teatre irlandès
CAET

Conor McPherson (Dublín, 1971) és la gran promesa -i realitat- del teatre irlandès contemporani al costat de Martin McDonagh, de qui el Teatre Lliure estrenarà el gener vinent L'home dels coixins, i del ja consagrat Brian Friel. McPherson ha escrit una desena d'obres i la Sala Beckett -amb la col·laboració del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa- ha decidit descobrir-lo al públic català amb la representació de dues obres, Dublin carol, que arribarà aquest dimecres a la Beckett, i Una ciutat brillant (s'estrena el 14 de gener), i la lectura d'El mariner (15 de gener) i Rom i vodka (19 de gener). També ha treballat per al cinema, com a actor i dirigint pel·lícules com A totes (2000) i Els actors (2003). Respon les preguntes de l'AVUI des de Nova York, ciutat on viu actualment.

Llegint l'obra Dublin carol tinc la sensació de sentir l'atmosfera dels Dublinesos de James Joyce, personatges que no són d'enlloc, i no són de cap altra banda sinó de Dublín.

Suposo que hi ha alguna influències de Dublinesos i de James Joyce a Dublin carol i a tota la meva obra en general. El que jo volia era impregnar l'obra amb els detalls del món on visc, del món on m'he criat. I volia intentar i crear el sentiment humà universal de sentir-se viu -esperançat, espantat, confús, divertit, tràgic-. James Joyce és una gran inspiració. Va ser el custodi d'un talent impressionant, i va ser realment molt valent.

Els personatges de les seves obres són gent que viu sola, sempre al llindar de la vida...

A la llarga cada ésser humà està sol a l'univers. Ningú més pot tenir realment la nostra experiència. Podem intentar comunicar-nos les nostres experiències els uns als altres, però la solitud és un sentiment profund, estrany i necessari, i per això té un gran potencial dramàtic.

¿Té una certa tendència a retratar les esferes més baixes de la societat?

No havia caigut en aquesta tendència a retratar les baixes esferes. Normalment intento escriure sobre gent corrent, ordinària. Però, esclar, no hi ha res d'ordinari en l'ésser humà. És un miracle extraordinari estar viu i ser-ne conscient.

Quina importància tenen les addiccions, sobretot l'alcohol, en les seves obres?

He utilitzat la idea de les substàncies psicotròpiques en les meves obres, com a El mariner o Dublin carol, per descriure la nostra ànsia de transcendència, evasió i comprensió -i també la impossibilitat de tot això.

¿Creu que l'amor és l'últim refugi de l'home modern?

Com els animals, formem part del ramat, protegits i estalvis. Ser estimat és una cosa imprescindible per viure. Si ningú no ens estima, tenim un gran problema.

Vostè escriu teatre i també cinema. ¿Amb quina disciplina es queda? On se sent més còmode?

Tant el teatre com el cinema tenen les seves sorpreses i les seves dificultats. M'agraden les dues coses. Les pel·lícules són més arriscades -costen més i són més difícils d'acabar-. El teatre té una màgia pròpia i no desapareixerà mai. Sempre em bellugaré entre totes dues disciplines.

Els dramaturgs moderns irlandesos, com vostè o Martin McDonagh, tenen força tirada cap al pessimisme, amb obres molt dures. ¿És un reflex de la Irlanda moderna?

M'agrada que a la meva obra hi hagi punts de llums i de foscor. No crec que les meves obres siguin pessimistes. La realitat és divertida, bonica, horrible i perillosa. Suposo que intento recollir tots aquests sentiments en la meva obra... Si puc!