• Imprimir

Entrevista: Alex Holdridge El director estrena 'Buscando un beso a medianoche'

"Cal una emoció molt forta per dedicar-li un film"

Bernat Salvà

Alex Holdridge ha presentat a Barcelona el seu film 'indie' romàntic
FRANCESC MELCION

Clerks, de Kevin Smith, i Antes del anochecer, de Richard Linklater, amb algunes gotes del Woody Allen de Manthattan. Són tres influències reconegudes pel director nord-americà Alex Holdridge en el seu film Buscando un beso a medianoche. Rodat en blanc i negre i protagonitzat per Scoot McNairy i Sara Simmonds, aquesta comèdia romàntica indie arriba avui als nostres cinemes a pesar que vivim "un moment terrible per al cinema independent", segons el director. La crisi no fa excepcions.

¿És molt difícil fer cinema independent a Los Angeles?

Sí. No sé exactament el motiu, sospito que forma part del sistema de producció. Ciutats com Nova York tenen un esperit més independent, i fan les pel·lícules de manera molt diferent. A Los Angeles, en canvi, tot està controlat pel sistema d'estudis, i no hi ha directors independents. Però, si hi vas, t'adones que és una ciutat molt interessant, amb tota una sèrie de llocs que no apareixen a les pel·lícules, com el down town de Los Angeles... Sempre es presenta la ciutat com una caricatura: la platja, els rics de Beverly Hills... Però a la realitat la majoria de gent que hi viu és bastant pobra i només intenta sobreviure.

És autobiogràfica la història que explica?

Sí, bastant. Jo em vaig mudar d'Austin (Texas) a Los Angeles, vaig patir un accident de cotxe durant el viatge, no tenia diners, em va deixar la nòvia... Hi ha moltes coses que surten a la pel·lícula basades en la meva vida i en la d'amics meus.

¿Creu que la solitud és el gran tema del cinema, i particularment dels films independents?

La solitud és una emoció molt poderosa. Cal una emoció molt forta per dedicar-li un film, amb els anys i l'energia que comporta. Quan sents que no pots connectar amb ningú, que ningú t'estimarà, perds completament la confiança en tu mateix. Això és una emoció molt forta, que puc reconèixer en molta gent. Té sentit que la gent que està fora del sistema s'interessi per històries com aquestes.

¿Internet i les noves tecnologies són una bona eina per lluitar contra la solitud o més aviat al contrari?

Les dues coses. D'una banda, com passa a la pel·lícula, et pot ajudar a conèixer gent més enllà del teu cercle d'amics i conèixer gent nova. Molta gent ho fa, fins i tot n'hi ha que es casen amb algú que han conegut per internet. Però, per altra banda, hi ha gent que tenen vides molt discretes, i se serveixen de la tecnologia per fer una mena d'anunci publicitari en què mostren un estil de vida molt més interessant, que en realitat és una imatge falsa.

L'afició de la protagonista a fotografiar sabates sense parella perdudes pel carrer sembla una metàfora molt transparent sobre els anomenats cors solitaris.

Sí. En cada pel·lícula has de buscar l'eficiència, la manera pràctica i ràpida de donar informació sobre un personatge, de posar-te en la seva perspectiva del món. En el cas de Vivian, permet situar de seguida l'espectador, i mostrar la tristesa de la seva visió del món. La sabata perduda és una metàfora que permet a l'espectador adonar-se que el seu món és molt trist.