• Imprimir

Guy Cassiers porta al Lliure la cèlebre novel·la de Klaus Mann 'Mefisto', de la qual allarga el final fins a l'acabament de la Segona Guerra Mundial

L'infern és un teatre

Andreu Gomila

"No sóc res més que un simple actor". Amb aquesta frase va concloure Klaus Mann la seva cèlebre novel·la Mefisto (Edicions 62). El protagonista, Hendrik Höfgen, decebut per una mala interpretació de Hamlet i conscient, potser, que havia anat massa lluny amb la seva col·laboració amb els nazis, demanava clemència. Havia començat com un intèrpret ambiciós a Hamburg, fidel a les idees comunistes, havia triomfat després a Berlín i, amb l'arribada de Hitler al poder, el 1933, havia aconseguit fer-se perdonar i esdevenir l'home de teatre més important del Reich. Mefisto parla de les relacions entre l'art i el poder, i de la responsabilitat social de l'artista. El director d'escena flamenc Guy Cassiers, un dels més renovadors i excitants d'Europa, ho veu així. Aquest dijous i divendres porta al Teatre Lliure una adaptació de Tom Lanoye del text del fill de Thomas Mann amb el títol Mefisto for ever. I ho fa des d'un context especial.

"Fa dos anys, amb la companyia Toneelhuis vam començar una nova línia artística a través de Mefisto for ever. Aquesta era la primera peça. I ho vam fer just després d'unes eleccions a Bèlgica en les quals l'extrema dreta va treure un 32% dels vots a Anvers", ens explica Cassiers en conversa telefònica. No podien restar dubitatius davant d'una realitat que s'assemblava massa a l'Alemanya dels anys 30. Aleshores van començar a sorgir les preguntes: "Quina és la responsabilitat de l'artista?", es demanava Cassiers. I més tenint en compte que la seva companyia és municipal i rep subvencions dels polítics. "Quin és el criteri amb què guies la teva obra?", se seguia preguntant. I n'apareixien d'altres, de qüestions: "Com hem de donar al públic el que saben? ¿Estan còmodes amb el que són? ¿Podem llançar idees que serveixin per construir un futur millor?". Totes, de fet, formen part de la funció del teatre.

Höfgen, abans de fer de Hamlet, en el punt àlgid del seu èxtasi, diu que "tots els règims necessiten teatre". I cap aquí es dirigeix Cassiers. "Lentament, a través les diverses disciplines que utilitzem, manipulem l'audiència cap a un món neutral fins que entra dins els personatges. Acabes veient personatges que només volen sobreviure, i que conviuen amb els polítics, que acaben sent els amos i senyors de l'art. Aquí construïm una mena d'infern mental on tothom viu", diu el director d'escena.

La versió del Mefisto que porten al Lliure va més enllà de l'obra de Mann. El final de la novel·la és el final de la primera part del muntatge. Després, Lanoye i Cassiers desenvolupen la història -el text original finalitza el 1936- i l'allarguen fins a l'acabament de la II Guerra Mundial. Tot i el col·laboracionisme de Höfgen, la gent el perdonarà, perquè sí, "només és un actor, un bon actor, que no pot ferir ningú".

"Per a nosaltres era molt important saber què havia passat després del temps real de la novel·la. Hi col·loquem elements que passen avui, que han passat no només a Anvers, sinó també en molts llocs d'Europa", indica Cassiers.