• Imprimir

El líder de Guns N' Roses es gasta 13 milions de dòlars en el llançament de l'esperat 'Chinese democracy', el seu primer disc després de quinze anys desaparegut

Axl Rose ressuscita

David Broc

Axl Rose, líder dels renovats Guns N' Roses, s'ha retrobat amb els seus seguidors una dècada i mitja després
BRU GARCIA / AFP

La millor manera de definir tot el que envolta el llançament del nou disc de Guns N' Roses, Chinese democracy, que oficialment es posa a la venda avui, tot i que algunes botigues ja el despatxaven divendres, és mitjançant les xifres. Axl Rose, únic supervivent de la formació original del grup, no només ha necessitat quinze anys per publicar-lo, sinó que també s'ha gastat més de tretze milions de dòlars en la seva producció, ha utilitzat fins a una desena de músics i ha enregistrat en més de deu estudis diferents al llarg de tot aquest temps.

Algú diria que aquests números són propis d'un projecte arquitectònic o d'una pel·lícula de Francis Ford Coppola, però a fi de comptes parlem d'un disc, i ja fa molt de temps que la indústria musical viu aliena a aquest ball de xifres, més característics dels 80.

És per això que l'àlbum ha generat tant de morbo. En temps de gravacions ràpides i econòmiques i difusió viral, aquest Chinese democracy és un retorn a l'època daurada del rock, quan un llançament despertava tot tipus de rumors, incerteses, expectatives i comentaris al marge del contingut purament musical. Fins i tot la marca de begudes Dr. Pepper es va comprometre a regalar una llauna a cada ciutadà nord-americà si el CD sortia al llarg d'aquest 2008. Els responsables de la campanya, astorats, s'han hagut d'empassar la seva broma.

Exercici decebedor

L'àlbum és un decebedor, mediocre i dispers exercici de síntesi en què el vocalista combina peces més rock amb mitjos temps i balades força discretes, tot plegat amb algun afegit nou, com l'estètica i els tics de rock industrial. És el que hi ha: tanta història al seu darrere per a tan poca història en el seu contingut.

En realitat el que més fascinació desperta de Chinese democracy no és tant el seu contingut com el que ha motivat aquesta eterna espera. Què ha estat fent Axl Rose tots aquests anys? Per què ha arribat a fer i refer el disc conduint a la desesperació músics, productors i executius de Geffen? Per què ha sortit l'àlbum quan quasi ningú l'esperava? Què n'opinaran els seus excompanys Slash, Izzy Stradlin o Steven Adler?

La veritat és que totes aquestes preguntes podrien haver-se plantejat si, com es va rumorejar fa un temps, el mateix Axl Rose hagués participat en un reality show sobre la banda. Potser és trist parlar en aquests termes, però posats a triar hauríem preferit aquest programa de telerealitat basat en la seva vida i obra que no pas aquest recull desconcertant, gris i caduc de cançons pansides pel temps i els dubtes del seu autor.