• Imprimir

Patrice Chéreau estrena demà a Temporada Alta 'La douleur', un text autobiogràfic de l'escriptora francesa interpretat per Dominique Blanc

La resistència de Duras

Andreu Gomila

Patrice Chéreau, Dominique Blanc i Thierry Thieû Niang prenent un cafè ahir a la plaça del Vi de Girona
EDDY KELELE / CLICK ART FOTO

"Si estiguessis mort, jo estaria morta de la teva mort". L'actriu francesa Dominique Blanc recordava ahir a Girona aquestes paraules de Marguerite Duras, recollides en una carta a Robert Antelme. Formen part d'una de les experiències més fortes que va viure l'escriptora, el 1945, just després de l'alliberament de París, i que va explicar anys més tard a La douleur. Blanc no coneixia aquesta part de la vida de Duras durant la Segona Guerra Mundial: "Va ser una dona que va tenir una resistència formidable respecte a la pena, la solitud, la mort".

El director d'escena Patrice Chéreau, acompanyat del coreògraf Thierry Thieû Niang, fa un any que treballen amb Blanc per al muntatge que presentaran demà al Teatre Salt dins el Festival de Temporada Alta. Serà una estrena mundial d'un dels artistes (director de cinema, de teatre, d'òpera) més importants i singulars d'Europa. Un any després de portar el Tristany i Isolda, de Wagner, a la Scala de Milà, i sis dies després d'acabar el rodatge del seu nou film, Persécution, Chéreau aterra a Salt per estrenar l'espectacle més petit que ha fet mai. "És un espectacle voluntàriament auster, que tracta de tornar a l'essència del teatre: un text en estat pur i una actriu en escena", va apuntar el director.

De fet, aquesta La douleur va començar com una lectura dramatitzada entre el director i l'actriu. La cosa va anar creixent fins que van decidir construir-ne un muntatge alhora que Blanc suggeria interpretar-lo ella sola. Una feina de buidatge emocional que no ha estat fàcil. Duras explica totes les sensacions que viu i li passen pel cap mentre espera a saber si el seu marit ha mort en un camp de concentració alemany, o no. Viu amb un altre home a París i treballa ajudant els refugiats que tornen del front i de l'infern de Dachau, Buchenwald, Bergen-Belsen. Busca Robert R. (l'escriptor Robert Antelme) arreu. I no aconsegueix saber-ne res. Està desesperada.

Energia especial

"Per fer aquesta obra cal una energia molt especial i una concentració especial, amb independència que estigui sola a l'escena", va afirmar Blanc. "El silenci, la respiració, agafen una dimensió molt gran", va afegir l'última guanyadora de la Copa Volpi al festival de Venècia per L'Autre.

L'aspecte de "resistent" de Duras -tant polític com emocional- és el que més va captivar Blanc. "Coneixia Marguerite Duras -va explicar l'actriu- des d'Un dic contra el Pacífic, i la veia com un personatge molt mediatitzat, molt crispant perquè era una dona que tenia una opinió, sobretot". Descobrir la dona que havia patit tant durant l'ocupació nazi de França li va canviar el parer, sobretot arran del visionat d'un documental sobre el grup de l'escriptora, el de la Rue Saint-Benoît de París. "Tots parlaven del compromís i de la indignació contra la injustícia".

Chéreau va avançar que el muntatge s'assemblava, per la simplicitat, a un dels seus films més prestigiosos, Son frère, amb el qual va guanyar el Lleó d'Or a Berlín el 2003. Tant aquí com en el text de Duras les emocions són molt fortes, amb un germà que mor sense poder-lo salvar i una dona que espera un marit que creu assassinat, respectivament. El director, però, va deixar clar que el dolor dels personatges no té res a veure.

Nou cada funció

Encara que ho pugui semblar, la senzillesa requereix un esforç més gran. "Fer aquesta obra és més difícil que el Tristany i Isolda", va matisar Chéreau, a qui li resulta més fàcil "fer espectacles amb cent persones que amb una de sola". Treballar amb Blanc, que coneix des de 1981 -l'actriu va debutar amb un Peer Gynt, d'Ibsen, dirigit per Chéreau-, ha facilitat les coses. Per a ella, també tenir Chéreau entre bambolines li ha endolcit la feina, encara que fos la primera vegada que s'enfrontava a un monòleg i la primera vegada que tenia un coreògraf guiant els seus moviments. "Amb ell puc travessar muntanyes", va assegurar.

"El gran plaer que comparteixo amb Dominique i Thierry és poder fer grans pel·lícules, grans espectacles de teatre i d'òpera, i poder redescobrir que encara podem fer un espectacle petit, el més petit que he fet mai", va remarcar el director d'escena. A més, es tracta d'un muntatge que, segons va avançar, evolucionarà cada dia. Així que els que corrin a veure'l per França, on desembarca ja el 2 de desembre a Nanterre (París), gaudiran cada vegada d'una cosa una mica diferent. Un muntatge sense fanfàrria, amb el patiment de la humanitat després de la barbàrie concentrat en la veu d'una dona resistent que espera tornar a veure el seu marit. Una dona que espera i analitza el seu voltant.