• Imprimir

Entrevista: Carmen Maura Protagonitza amb Federico Luppi la comèdia 'Que parezca un accidente'

"Tinc l'avantatge de ser una autèntica velleta"

B.S.

Carmen Maura segueix al peu del canó i fins i tot es permet fer escenes d'acció (doblada per especialistes, això sí)
MARTA PÉREZ

Als 63 anys complerts, Carmen Maura podria ser una altra actriu a la cartera de clients de les clíniques de cirurgia estètica que busca papers desesperadament. Però no fa cap de les dues coses: de feina no n'hi falta, i assumeix amb elegància i fins i tot un punt d'orgull la seva edat i la condició d'àvia. Fa dos anys va tornar a treballar amb Almodóvar en el film més guardonat del director manxec, Volver; aquest any ha fet un petit paper a Tetro, sota la direcció d'un mite de la talla de Francis Ford Coppola, i demà estrena Que parezca un accidente, una comèdia negra de Gerardo Herrero interpretada també per Federico Luppi i José Luis García-Perez.

¿Creu que matar el marit o el gendre és una fantasia que està en la ment de moltes dones?

A vegades, qualsevol pot tenir ganes de carregar-se algú, si n'hi han fet una de grossa. Això del gendre ja ho veig pitjor, perquè sóc partidària de no ficar-te gens en els matrimonis dels fills. El problema és que el meu personatge, Pilar, té massa temps lliure i la gent així fa més tonteries.

A aquestes alçades, què ha de tenir un paper per acceptar-lo?

No em plantejo cada pel·lícula com si fos una decisió importantíssima a la meva vida. M'agrada treballar amb una certa continuïtat, i hi ha pel·lícules diferents, per a més gent i per a menys, però tot m'interessa. Mai he patit gaire ansietat, sempre m'he pres la carrera de manera relaxada. He fet coses millors i pitjors, coses horroroses, títols memorables... Sempre m'he pres el treball seriosament, però no com una escala que has de pujar i arribar a algun lloc especial. Ni tan sols volia ser actriu de cinema.

Què li ha costat més d'aquest personatge de sogra obsessionada amb les suposades infidelitats del seu gendre?

Les migranyes que pateix i li fan endevinar coses. Jo m'ho he de creure tot, perquè, si no, no em surt bé. I no ho dic en pla profund, com si fer un paper fos un procés creatiu dolorós. Quan preparo un personatge, m'ho passo bé. Si no, ho deixaria.

¿Comparteix aquesta queixa recurrent que, a partir d'una certa edat, hi ha menys papers per a les actrius?

A Hollywood passa més. Aquí, en canvi, veiem moltes pel·lícules amb dones protagonistes. Per l'edat... Jo treballo prou. Tinc la sort que serveixo igual per a comèdia i per a drama, treballo tant a Espanya com a fora, se m'ajunten moltes possibilitats. A més tinc l'avantatge de ser una autèntica velleta...

¿Hi ha una certa sorna amb les que s'operen?

No, jo respecto tothom. Viure és tan difícil que em sembla perfecte, que cadascú ha de fer el que li vingui de gust, però jo no en tinc ganes. No m'importa gens ser una velleta, com Déu mana. L'edat no és una virtut, és una etapa, i com a actriu, patir per cada arruga és un suplici extra que mai he volgut patir. A més, l'edat també té els seus avantatges: poder dir el que et dóna la gana, o que no vols arribar enlloc ni demostrar res, és tan còmode! Quan vaig ser àvia, vaig pensar que ja podia dir el que em donava la gana, perquè com hem sentit a dir sempre, l'àvia ha viscut molt i ho sap tot.

Com ha estat la seva experiència amb Coppola al rodatge de Tetro?

Va ser molt emocionant. És un personatge molt interessant. Va ser tan ràpid, tot plegat, que no em vaig posar ni nerviosa. Em va trucar a casa i em vaig emportar un ensurt, perquè amb el meu anglès...

Es va creure que era ell?

Ja m'havien avisat de la productora. Però, quan em va trucar a les 12 de la nit, llavors sí que em vaig posar nerviosa, amb el meu anglès parlant per telèfon, i amb l'accent tan americà de Coppola... Vaig procurar que la conversa fos curta: ell em va tirar unes quantes floretes, jo n'hi vaig tirar unes quantes a ell, i vam quedar que ens trobaríem a Buenos Aires. El paper és petit, però graciós. Vaig fer el que em va demanar, fins i tot parlar en francès, perquè li agradava molt... El que no sé gaire és de què va la pel·lícula. Qui hi té realment un paper important és Maribel Verdú, que va estar un més assajant amb ell. Coppola és molt boig, ho canviava tot contínuament i feia desesperar tothom, però alhora és molt graciós.

¿Li va cridar l'atenció alguna cosa en concret?

Els mitjans de producció, que no tenen res a veure amb el que imaginem de Hollywood. Tenen més a veure amb els meus primers curtmetratges. Com que era experimental... Això vol dir que paguen molt malament al país on van a rodar. Cal anar amb compte amb això! No hem de tenir cap complex d'inferioritat.