• Imprimir

Entrevista: Nicolas Klotz i Elisabeth Perceval Director i guionista de 'La cuestión humana', film que explora la influència del nazisme en la societat industrial

"Avui no calen camps nazis per exterminar massivament"

Bernat Salvà

Nicolas Klotz i Elisabeth Perceval ahir a Barcelona, durant la presentació de la seva pel·lícula 'La cuestión humana'
MARTA PÉREZ

En plena polèmica sobre la conveniència de reobrir les fosses comunes de la Guerra Civil, divendres arriba a les nostres pantalles La cuestión humana, una pel·lícula francesa dirigida per Nicolas Klotz i protagonitzada per Mathieu Amalric (L'escafandre i la papallona) que estableix inquietants paral·lelismes entre l'Holocaust i el capitalisme salvatge que s'ha imposat en els nostres dies. El director i la guionista, Elisabeth Perceval, van ser ahir a Barcelona per presentar aquest film estrenat al Festival de Cannes.

Per què cal parlar del passat, i en concret de la II Guerra Mundial i l'Holocaust, per entendre la societat industrial del present?

N.K.: No és en cap cas una tornada al passat, o una mirada enrere, és que el passat sempre afecta el present, ha construït formes de terror, de control i de poder que segueixen funcionant. Passat, present i futur són com un mateix paisatge. El temps no és una cosa que desapareix: crea un present que pot anar dels anys 30 fins avui, o des de 200 anys enrere a 200 anys endavant. Com a cineastes, el que ens interessa és no ser presoners del temps, no hem de reconstruir un passat que ja no existeix, sinó intentar mostrar com aquest passat ha generat uns fets. L'ésser humà només existeix a través de la seva història.

No us heu plantejat, doncs, incloure escenes dels anys 40 a la pel·lícula...

N.K.: Nosaltres no ho sabem fer. E.P.: El passat apareix al film a partir d'un document que arriba a les mans del protagonista. Ens llegeix, el 2008, una nota que ha estat escrita el 1942 per un enginyer com ell, que intenta fer bé les coses, però que ha escrit un text sobre la tècnica per eliminar éssers humans sense utilitzar mai el mot humà. Aquest text parla a Amalric del present, i s'adona que parla la mateixa llengua que l'enginyer que treballava per als nazis.

Però un acomiada gent i l'altre mata éssers humans...

N.K.: El llenguatge és el mateix, és com un eco, com si des del 1942 li diguessin: "Compte, que quan dius que hem de passar de 2.500 unitats a 1.200 unitats, parles com jo!". Això no és només al film, els llibres de management parlen en aquests termes. I no només a nivell empresarial, tot el món d'avui funciona sota aquest model de racionalitat empresarial.

Quins efectes pot tenir, aquest llenguatge?

E.P.: Els mitjans de comunicació han assimilat el mateix llenguatge que va permetre construir Auschwitz, un llenguatge de propaganda que existeix des dels anys 30. Els alemanys es van adonar que havien perdut la I Guerra Mundial no només per les armes, sinó per la manca d'un llenguatge propagandístic, i en crear-lo, van provocar la més gran tragèdia que ha viscut la humanitat. N.K.: Tothom s'adona que el perill actual és encara més gran que Auschwitz, perquè, al capdavall, era un camp visible i amb fronteres, però avui en dia, el capitalisme lluita a mort contra l'ésser humà, pren formes molt més poderoses, i no li calen camps de concentració nazis per exterminar gent massivament i de manera molt més furtiva.

Aquí també tenim moltes fosses comunes i desapareguts.

E.P.: Són els néts de les víctimes que tenen la necessitat d'aclarir el que va passar, perquè el seu present està habitat per fantasmes del passat. No es pot viure si et priven de la memòria, dels teus propis morts. Llavors han decidit actuar, i no se'ls pot acusar de res perquè actuen per la necessitat de desenterrar uns cossos que no pertanyen a l'Estat, sinó a la família. És un gest per reapropiar-se de la seva pròpia història.