• Imprimir

Entrevista: Jordi Galceran L'autor parla de 'Cancun', la seva nova comèdia

"Don Quixot, Aznar i Déu existeixen, són reals"

Andreu Gomila

Jordi Galceran viu actualment a Nova York i intentarà entrar al mercat anglosaxó
DIEGO IBARRA

Jordi Galceran (Barcelona, 1964) torna als escenaris barcelonins amb una esperadíssima nova comèdia, Cancun, que, llegida, apunta tan bones maneres com el seu èxit mundial, El mètode Grönholm. L'obra arriba dimecres al Teatre Borràs i no té data de sortida (El mètode va estar més de tres anys en cartell). Parla de dues parelles catalanes d'uns 50 anys que passen les vacances al balneari mexicà. Es coneixen des de fa molt de temps, però viuran una nit que potser els canviarà la vida. Galceran és agut, com sempre, i sap dissenyar com pocs en aquest país els límits de la comèdia. Com diu el director de la peça, Josep Maria Mestres, Galceran és un dels escriptors que coneixen millor l'imaginari col·lectiu d'aquest país. El dramaturg viu actualment a Nova York amb la seva família i des d'allà ens respon.

¿Després d'El mètode Grönholm, fer una nova obra li ha suposat molts maldecaps?

Després del Grönholm, contràriament al que es podria esperar, treballo amb molta més llibertat. Com que sé que mai més tornaré a tenir un èxit de públic semblant, ja no pateixo per fer una obra que agradi a més gent que aquella, només intento fer-la tan bé com pugui.

Cancun és una obra que, segons crec, té gairebé un any. Per què ha trigat tant a estrenar-se?

De fet, la previsió era estrenar-la encara més tard, la temporada següent, però una carambola en la programació dels teatres va deixar lliure el Borràs i jo passava per allà. Una producció mitjana i amb voluntat d'arribar a un públic ampli com aquesta no té gaires teatres per triar a Barcelona.

¿Se sent ben tractat per l'establishment teatral barceloní i català (polític i cultural)?

Jo sóc un autor que he tingut molta sort, i l'he tinguda, en gran part, perquè m'han ajudat molt. Molt i bé. He pogut estrenar les meves obres en molt bones condicions, i això és l'únic que necessita un autor de teatre.

L'obra parla de dues parelles d'uns cinquanta anys. ¿S'ha emmirallat en algú proper?

Només pots escriure sobre el que coneixes, encara que ambientis les històries al segle catorze. En les meves comèdies, que acostumen a tractar històries contemporànies de forma realista, es fa més evident, però n'he escrit de fantasmes que també parlaven d'algú proper.

Juga amb la realitat i la ficció. Al final de l'obra el Pau diu: "Hi ha qui creu que la realitat imita la ficció, que les il·lusions són tan reals com els fets. I potser tenen raó". Hi està d'acord?

Absolutament. Don Quixot, Aznar i Déu, tots tres existeixen, són reals.

L'obra parla molt del destí atzarós de les persones, de com un fet ocult, potser casual, pot canviar la història.

Feu la prova. Penseu com vau conèixer la vostra parella i us adonareu que va ser de punyetera casualitat: si no haguéssiu agafat aquella feina on la vau trobar, si no haguéssiu anat a aquella discoteca aquella nit, si no... mil coses, doncs ara estaríeu amb una altra i la vostra vida, segur, seria completament diferent.

Dessacralitza l'amor, la paternitat. Per què?

No ho faig expressament. Em surt així. Jo volia fer una comèdia romàntica.

L'obra també és una crítica de la classe mitjana, al seu comportament, potser massa frívol.

Els que hem tingut la sort de néixer en aquest país, en aquest moment de la història, i disposem d'un Estat de benestar i d'un període de pau que ha convertit les nostres vides en una plàcida bassa d'oli, ¿no hem de ser inevitablement una mica frívols?

L'obra és una comèdia. ¿És així des de la primera línia que va escriure o s'hi va convertir?

És difícil de dir. Mai escric pensant en això, intento desenvolupar una història, un drama, de la manera més creïble i seriosa possible. Però, esclar, si el drama que t'imagines són dos matrimonis cinqüentons, burgesos i benpensants mirant de fer un intercanvi de parelles a Cancun, el drama pot arribar a fer riure.

I acaba parlant de la teoria de la relativitat. ¿La comèdia ben feta és la millor manera de fer atractives grans idees?

La comèdia serveix per fer riure. I de vegades et rius de les grans idees, també. Si tingués capacitat intel·lectual per fer res més amb les grans idees, miraria de donar classes o escriure articles als dominicals, però no ho faria amb el teatre.

Actualment viu a Nova York. ¿Només li queda entrar al mercat anglosaxó, després que El mètode Grönholm, traduït a una trentena d'idiomes, hagi tingut èxit arreu del món?

Em queden moltes coses, massa, però és cert que em faria una certa il·lusió que alguna de les meves obres pogués ser representada en un entorn teatral que admiro especialment.

Edicions 62 publicarà d'aquí a uns mesos un volum amb sis comèdies seves. ¿Per a un dramaturg, això significa prestigi, autocomplaença (en el fons, el bàsic és que t'estrenin) o projecció?

Jo faig molts canvis en les meves obres durant els assajos, i també d'una producció a una altra. Habitualment només es fa una edició de les obres de teatre i és difícil reflectir-hi aquests canvis. El llibre em permetrà posar a l'abast de qui vulgui representar-los (i penso sobretot en els grups amateurs) textos molt més definitius i rodons.

¿Sap que amb Sánchez Piñol és l'escriptor català viu més internacional?

Si vostè ho diu... Ara, entre ser escriptor, català, viu o internacional, trio viu.